Cau de Poemes

Com la fina petjada

2010-02-25T10:15:00.002+01:00

Com la fina petjada de l'ocell de la neu,
fonedissa petjada,
com la flor d'ametller, la vida breu
se l'enduu la ventada.

Aquell nom que l'amant a l'escorça lliurà,
a l'escorça ferida,
és un signe oblidat que ningú llegirà.
Es desfà com la vida.

Fugissera petjada de l'ocell a la neu!
Surt el sol que l'esborra.
A la platja, l'onada -peu de plom, ala lleu-
colga sorres amb sorra.

Tomàs Garcés (1901-1993)

Darkness (Foscor)

2010-02-24T18:38:00.003+01:00

(fragment)

I had a dream, which was not all a dream.
The bright sun was extinguish'd, and the stars
Did wander darkling in the eternal space,
Rayless, and pathless, and the icy earth
Swung blind and blackening in the moonless air;
Morn came, and went - and came, and brought no day,
And men forgot their passions in the dread
Of this desolation; and all hearts
Were chill'd into a selfish prayer for light:
And they did live by watchfires - and the thrones,
The palaces of crowned kings - the huts,
The habitations of all things which dwell,
Were burnt for beacons; cities were consumed,
And men were gathered round their blazing homes
To look once more into each other's face;
Happy were those who dwelt within the eye
Of the volcanos, and their mountain-torch:
A fearful hope was all the world contain'd;
Forest were set on fire - but hour by hour
They fell and faded - and the crackling trunks
Extinguish'd with a crash - and all was black.

Lord Byron (1788-1824)

Traducció:

Vaig tenir un somni, que no era del tot un somni.
El brillant sol s'apagava i els astres
vaguerejaven i s'apagaven per l'espai etern,
sense rajos, sense camins i la glaçada terra
oscil•lava cega i s'enfosquia a l'aire sense lluna;
el matí arribà i se n'anà, i arribà i no portà amb ell el dia,
i els homes oblidaren les seves passions davant del terror
d'aquesta dessolació; i tots els cors
es congelaren en una pregària egoista per la llum;
i visqueren al costat de les fogueres - i els trons,
els palaus dels reis coronats- les cabanes,
les vivendes de totes les coses que habitaven
foren cremades als fogons; les ciutats es consumiren
i els homes es reuniren al voltant de les seves flamejants cases
per veure's novament les cares els uns als altres;
feliços eren aquells que vivien dins de l'ull
dels volcans i la seva torxa muntanyosa:
una temerosa esperança era tot el que el món contenia;
es prengué foc als boscos -però hora rere hora
anaren caient i apagant-se - i els crepitants troncs
s'extingiren amb un estrèpit - i tot va ser foscor.

Són amb tu, dius, remors de progressos?

2008-08-26T12:38:00.002+02:00

Són amb tu, dius, remors de progressos?

Rodaran folls per les carreteres

que ultrapassen els colls entre masos

tan rabent com l'empenta de l'eina,

tan silent com el mot d'aquell mosso

que treballa als taulons de bastides.

Perd el sud a les roques airoses.

Perd el nord a les altes planures.

Perd el riu amb meandres ombrívols.

Penombres que devoren les corbes.

Manel Figuera i Abadal

Extret de Paraules a la pols de les pedres

Let a florid music praise

2008-08-25T18:11:00.004+02:00

III.

Let a florid music praise,

The flute and the trumpet,

Beauty's conquest of your face:

In tha land of flesh and bone,

Where from citadels on high

Her imperial standards fly,

Let the hot sun

Shine on, shine on.

O but the unloved have had power,

The weeping and striking,

Always: time will bring their hour;

Their secretive children walk

Through your vigilance of breath

To unperdonable Death,

And my vows break

Before his look.

Febrer, 1936

Twelve Songs (Dotze cançons)

Wystan Hugh Auden (1907-1973)

Traducció:

Deixa que una florida música enalteixi, / la flauta i la trompeta, / la conquesta de la bellesa del teu rostre: / en aquella terra de carn i ossos, / on des de les ciutadelles a les alçades / onegen els seus estendarts imperials, / deixa que el sol que crema / continuï lluint, continuï lluint.

Oh, però els despitats han tingut poder, / els plors i els cops, / sempre: el temps precipitarà la seva hora; / els seus reservats fills traspassen / la vigilància del teu alè / fins a la Mort imperdonable / i es trenquen els meus vots / davant la seva mirada.

A molts llocs d'aquest món...

2008-08-13T10:30:00.003+02:00

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma

-que l'arbre de la nit ha madurat- de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Agustí Bartra

Desig

2008-08-12T18:20:00.002+02:00

Recerco l'alba dins la nit obscura

i se'm fan perdedors tots els camins.

Recerco el cant de l'única font pura

i totes les begudes són verins.

Voldria que el perfum de blanca rosa

ofegués la luxúria d'aquell nard.

Voldria que el meu cor que ja no gosa,

per l'amor no cregués que és massa tard.

Una vela, només, i una atzavara;

un mar ben blau i una blavor de cel;

una joia callada i ben avara,

i l'aquietament de tot anhel.

I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,

i la vela i el mar i el cant d'amor;

que em tornessis brillant l'ànima balba

i ben clara la font d'aquest meu cor.

Rosa Leveroni

Els dies

2008-06-12T19:13:00.003+02:00

Floreixen i moren els dies,

deixant-nos tristesa només.

De nits estrellades omplies

un temps, el teu cor, en excés,

or pàl·lid de vespres collies,

com flors per a íntims vergers.

Bellesa del món posseïda,

segura, feliç veritat,

perduda tot just assolida,

anhel de conèixer una vida

més pura, més alta, callat

misteri del cor, aleshores:

tot minva, tot mor, calcigat

pel ritme feixuc de les hores.

Passem fent adéus cap enrera:

allò que hem tingut un moment

es perd en la inútil carrera;

sols queda un record i un lament.

Passem com l’encesa primera

de l’alba, com fressa de vent.

Joan Vinyoli

If we shadows have offended

2008-06-09T20:11:00.004+02:00

If we shadows have offended,

Think but this, and all is mended,

That you have but slumber'd here

While these visions did appear.

And this weak and idle theme,

No more yielding but a dream.

Gentles, do not reprehend:

if you pardon, we will mend:

And, as I am an honest Puck,

If we have unearned luck

Now to 'scape the serpent's tongue,

We will make amends ere long;

Else the Puck a liar call;

So, good night unto you all.

Give me your hands, if we be friends,

And Robin shall restore amends

A Midsummers Night’s Dream

William Shakespeare

Traducció:

Si nosaltres, les ombres, us hem ofès / penseu només, i ja està arranjat, / que us heu quedat aquí adormits / mentre aquestes visions apareixien. / I aquesta feble i humil ficció / no tindrà sinó la inconsistència d’un somni. / Amables espectadors, no ens repreneu: / si ens concediu el vostre perdó, ens corregirem: / I com que sóc un Puck honest, / si hem tingut la sort / de fugir de la llengua de la serp, / procurarem esmenar-nos. / Si no, digueu que Puck és un mentider; / Així doncs, bona nit a tothom. Aplaudiu-me, si som amics, / i Robin os donarà la recompensa.

Somni d’una nit d’estiu

Vindrà la mort, i jo no seré al llit

2008-05-30T16:27:00.004+02:00

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l’esperaré al replà de l’escala,

entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.

S’excusarà per si ha trigat massa;

Però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Vicent Andrés Estellés

There Will Come Soft Rain

2008-05-26T10:47:00.004+02:00

There will come soft rain and the smell of the ground,

and swallows circling with their shimmering sound;

And frogs in the pools singing at night,

and wild plum-trees in tremulous white;

Robins will wear their feathery fire

whistling their whims on a low fence-wire;

And not one will know of the war, not one

will care at last when it is done.

Not one would mind, neither bird nor tree

If mankind perished utterly;

And Spring herself, when she woke at dawn,

Would scarcely know that we were gone.

Sarah Teasdale

Traducció:

Tornaran les pluges suaus i la olor del terra, /i les orenetes giraran en cercle amb el seu resplendent so; /i les granotes a les seves basses cantaran tota la nit, /i els pruners de tremolós blanc; /i els pit-roigs que vestiran plomes de foc /xiularan les seves cançoms als filferros de les tanques; /i ningú no sabrà que hi ha guerra, ningú no /es preocuparà per quan s’acabi. /A ningú no li importarà, ni als ocells ni als arbres, /si la Humanitat es destrueix totalment; /I la mateixa primavera, quan es desperti a l’albada, /Amb prou penes sabrà que hem marxat.

Aquesta poesia surt i dóna nom a un dels relats breus que componen les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. És de lluny el meu favorit i potser el més trist de tots, però té una bellesa difícil de superar.

Creació

2008-05-22T11:10:00.003+02:00

S’obrí el sol

i encengué la mirada.

Fogueres d’ulls,

llum que davalla.

Quan la pedra florí,

no trobà aigua.

Llacuna de sal

al foscant de l’ànima.

Sorgí la nit

com una maragda.

Flor del silenci,

lluna isarda.

L’atzar madurà

a trenc d’alba.

Blau horitzó,

pupil·la de la tarda.

Sota les mans,

nasqué una besada.

Llavis amatents,

desvari de la parla.

L’arbre del desig

donà la paraula.

Extret d’ Afrau, March Editor

Joan Graell i Piqué

The Dry Salvages

2008-05-21T09:48:00.003+02:00

I do not know much about gods; but I think that the river

Is a strong brown god –sullen, untamed and intractable,

Patient to some degree, at first recognised as a frontier;

Useful, untrustworthy, as a conveyor of commerce;

Then only a problem confronting the builder of bridges.

The problem once solved, the brown god is almost forgotten

By the dwellers in cities –ever, however, implacable,

Keeping his seasons and rages, destroyer, reminder

Of what men choose to forget. Unhonoured, unpropitiated

By worshippers of the machine, but waiting, watching and waiting.

His rhythm was present in the nursery bedroom,

In the rank ailanthus of the April dooryard,

In the smell of grapes on the autumn table,

And the evening circle in the winter gaslight.

The Dry Salvages

Four Quartets

T. S. Eliot

Traducció:

Jo no entenc gaire de déus; però em sembla que el riu / es un déu fort i bru: esquerp, indòmit i intractable, / pacient fins a un cert punt, admès inicialment com a frontera, / útil i deslleial com a vehicle del comerç; / i després només un problema per al constructor de ponts. / Resolt el problema, el déu bru és oblidat / pels veïns a les ciutats –el qual, malgrat tot, conserva / implacable els seus ritmes i les seves ires, destructor; el qual recorda / als homes allò que ells prefereixen oblidar. Privat pels / adoradors de la màquina, resta a l’aguait, vigilant i esperant. / El seu ritme es nota a la cambra dels nadons, / al frondós ailant a l’entrada de l’abril, / a l’olor del raïm sobre la taula tardorenca / i a l’hivern, al cercle nocturn del llum de gas.

Cançó de l’alba a la plana

2008-05-12T20:05:00.005+02:00

Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cel

un cant de plata.

Rosa, rosa dels vents,

rosa morada,

et veig a l’horitzó

tornar-te pàl·lida.

Voreta del camí,

fonolls i móres.

Es posa cascavell

la rierola;

Es posa un cascavell

que canta i plora.

Ai, el neguit del riu

tan a la vora!

Del riu que duu un record

i una enyorança,

i una mica de vent

damunt de l’aigua.

Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cor

em duus l’amada.

Barcelona, 1998

Jordi Carbonell

Extret d’ Hortènsia, Ed. Proa

Estic enamorat d’aquest poema i de les imatges que em vénen a la memòria quan el llegeixo, o hauria de dir quan el canto, perquè va ser llegir-lo i sorgir una melodia que acompanyava el poema. Ara m’és impossible llegir-lo sense cantar-lo…

Rabbi Ben Ezra

2008-04-29T10:50:00.004+02:00

Grow old along with me!

The best is yet to be,

The last of life, for which the first was made:

Our times are in his hand

Who saith, "A whole I planned,

Youth shows but half; trust God: see all, nor be afraid!" –

Not that, amassing flowers,

Youth sighed, "Which rose make ours,

Which lily leave and then as best recall?"

Not that, admiring stars,

It yearned, "Nor Jove, nor Mars;

Mine be some figured flame which blends, transcends them all!" -

Rabbi Ben Ezra, 1864

Robert Browning

Traducció:

Envelleix al costat meu!, / El millor encara no ha arribat, / el final de la vida, per al qual fou creat el començament: / els nostres temps són a la seva mà, / i Ell diu: "Tot ho he ordenat; / la joventut només mostra una part; confieu en Déu: / mireu-ho tot sense por".

I no perquè la nostra joventut, recollint flors, / suspiri: “Quina rosa abraçarem?"; / o “Quin lliri dels que deixem / recordarem després com el millor?"; / ni tampoc perquè desitgi / admirant els estels: "Ni Júpiter ni Mart; / la meva serpa una flama el resplendor de la qual / a tots transcendirà".

Cançó després de la pluja

2008-04-25T10:42:00.004+02:00

El vent juga amb el molí

i amb la rosa desclosa.

Matinet matí,

no ballis amb la calitja.

A l'escarabat bum bum

les ales li frisen.

Les flors de la perera

riuen i riuen.

Una mica de cel blau,

una mica mica.

El núvol empeny el núvol

i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?

El caragol que treu banya.

El sol s'encén i s'apaga,

albó, romaní, argelaga.

El sol s'apaga i s'encén,

farigola, romeguer.

El sol és aquí,

entre la rosa i el molí.

Matinet matí,

les bruixes es pentinen.

El sol és aquí.

Ai! Que es menja la calitja!

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

En Bartomeu Rosselló-Pòrcel va ser un gran poeta mallorquí, deixeble de Carles Riba, que va morir molt jove (als vint-i-cinc anys). En aquest poema podem veure algunes imatges infantils típiques de la nostra cultura.

Cançó

2008-04-24T11:34:00.004+02:00

Go and catch a falling star,

Get with child a mandrake root,

Tell me where all past years are,

Or who cleft the Devil's foot,

Teach me to hear mermaids singing,

Or to keep off envy's stinging,

And find

What wind

Serves to advance an honest mind.

If thou be'st born to strange sights,

Things invisible to see,

Ride ten thousand days and nights,

Till age snow white hairs on thee;

Thou, when thou return'st, wilt tell me

All strange wonders that befell thee,

And swear

No where

Lives a woman true, and fair.

If thou find'st one, let me know,

Such a pilgrimage were sweet;

Yet do not, I would not go,

Though at next door we might meet:

Though she were true, when you met her,

And last, till you write your letter,

Yet she

Will be

False, ere I come, to two or three.

John Donne

Traducció:

Vés i agafa un estel fugent; / fecunda l’arrel de la mandràgora; / digues-me on es troba el passat, / o qui va enfonsar la peülla del diable; / ensenya’m a escoltar com canta la sirena, / i a defugir el fibló de l’enveja, / i descobreix / quin és el vent / que impel·leix una ment honesta.

Si per a estranyes visions vas néixer, / vés a mirar l’invisible; / deu mil dies cavalca, amb les seves nits, / fins que els anys nevin cabells blancs sobre tu. / A la teva tornada tu m’explicaràs / els estranys prodigis que et succeïren, / i juraràs / que en cap lloc / viu dona formosa i veritable.

Si la trobes, digues-m’ho, / dolç pelegrinatge fóra! / Però no, perquè no aniria, / encara que fos al costat mateix; / encara fidel, en trobar-la, / i fins en escriure la carta, / malgrat tot, / abans que fos, / infidel amb dos, o tres, fos.

John Donne va ser un dels poetes metafísics més important de l’època de la reina anglesa Elisabet I, similar al conceptisme espanyol del Siglo de Oro. Sol combinar la ironia, amb un gran domini del llenguatge i una de les seves temàtiques més freqüents és l’amor.

Dones de Llo

2008-04-23T10:14:00.002+02:00

Dones de Llo,

suors negres de la terra

solidificades al sol,

amb posats de santes Maries velles.

Arrufides com

estorregalls de terra argila,

els ulls vius com d’esquirols

més que no els llavis parlen i diuen

que pena és vida;

pintades de ferum d’ovella,

i el cansament al damunt,

que ve del feix sobreavançat de feines.

Tot surt del roc:

les cases, l’església, la gent.

Pits magres, punxes de sílex,

seques i dures espines de la llet.

Dones de Llo,

aqueixa nit curta de son

en la bravor de l’estiu ensuat,

refusa, dolorós, la pau al vostre cos.

Tan curta sembla la carícia de l’amor

per a vós, suors

solidificades al sol,

amb posats de santes Maries velles.

Jordi Pere Cerdà

Un dels meus poemes favorits de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, escriptor cerdà, nascut a Sallagosa i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Morir

2008-04-22T10:08:00.005+02:00

To die – takes just a little while-

The say it doesn’t hurt-

It’s only fainter –by degrees-

And then –it’s out of sight-

A darker Ribbon –for a Day-

A crape upon the Hat-

And then the pretty sunshine comes-

And helps us to forget-

The absent –mystic- creature-

That but for love of us-

Had gone to sleep- that soundest time-

Without the weariness-

Emily Dickinson

Traducció:

Morir – porta només una mica de temps- / Diuen que no fa mal- / És només un desmai- progressiu- / I després- resta fora de la vista-

Un Llaç més fosc- durant un dia- / Un crespó al barret- / I després arriba una formosa llum solar- / Que ens ajuda a oblidar-

A l’absent- mística- criatura- / Que per a mor a nosaltres- / S’havia anat a dormir- aquell temps tan profund- / Sense el Cansament-

Considerada per molts com la més gran poetessa nord-americana de la seva generació, tota la seva obra poètica va ser publicada pòstumament. Alguns dels seus grans temes són la natura i la mort.

Sant Joan d’Isil

2008-04-21T12:43:00.004+02:00

Te la trobes després d’un revolt,

de través i amb l’absis en remull,

del tot encaixonada entre la carretera,

el riu brogidor de finals de juny

i un cementiri estampat

amb flors cridaneres

com un davantal de cuina,

però en alçar els ulls t’adones

que és just sota el ràfec

on de fa temps es cova

un esborrany de sermó

miniat i tanmateix prou clar:

tot de testes humanes i animalesques

s’hi barregen,

ens fiten i ens busquen

deleroses de més vida

com, ho puguin estar les nostres

vuit segles més tard, però,

quan ja no som més que uns furtius

rapinyaires de valls

en cerca de resquícies

encara sucoses

amb què poder sobreviure

a la barbàrie dels nous temps.

Àlex Susanna

Angles morts, Proa

La balada de la presó de Reading

2008-04-18T16:28:00.007+02:00

(fragment)

For oak and elm have pleasant leaves

That in the springtime shoot:

But grim to see is the gallows-tree,

With its adder-bitten root,

And, green or dry, a man must die

Before it bears its fruit!

The loftiest place is that seat of grace

For which all worldlings try:

But who would stand in hempen band

Upon a scaffold high,

And through a murderer's collar take

His last look at the sky?

It is sweet to dance to violins

When Love and Life are fair:

To dance to flutes, to dance to lutes

Is delicate and rare:

But it is not sweet with nimble feet

To dance upon the air!

Oscar Wilde

The Balad of Reading Gaol

Traducció:

Doncs el roure i l’om tenen fulles amables / que surten a la primavera, / però és macabre de veure l’arbre de la forca / amb la seva arrel mossegada per l’escurçó / i, verd o sec, un home ha de morir / per a que aquest arbre doni el seu fruit.

El més elevat en aquesta seu de gràcia / cap a la qual tendeix tot allò terrenal, / però, qui voldria ser amb corvata de cànem / a dalt d’un patíbul / i a través d’un llaç assassí / llançar la seva darrera mirada al cel?

Dolç és ballar al compàs dels violins / quan la vida i l’amor són formosos; / ballar al compàs de les flautes i llaguts / és delicat i exquisit, / però no és agradable ballar a l’aire / amb àgils peus!

Oscar Wilde és un conegut dramaturg britànic que va ser condemnat a la presó per ser homosexual a l’època victoriana, quan això era considerat un crim. Allà va escriure una de les seves composicions més notables: La balada de la presó de Reading, de la qual aquí n’ofereixo un fragment.

La cançó de Magdalena

2008-04-17T17:43:00.003+02:00

La lluna canta sense veu, serena,

al fons de cel que inunda de claror.

Per a poder sentir, ai!, la cançó,

surt al balcó la rossa Magdalena.

“Els braços bruns em tornes d’assutzena

i em teixeixes d’argent tot el gipó,

oh tu que em fas més blanca que no só,

lluna florida dalt de la carena.”

Canta la noia sola al seu balcó,

canta els meus ulls més verds que l’ametlló

i canta la cançó de Magdalena,

la dels cabells daurats sobre l’esquena,

la que somnia somnis a balquena,

sola com una estrella al seu balcó.

Mercè Rodoreda

Ara que som a l’any Rodoreda, no podia faltar un poema seu. Mercè Rodoreda és possiblement la més gran escriptora en llengua catalana del segle XX. Dominava sobre tot la narrativa, tant la curta com la novel·la, però també va escriure poesia, especialment uns meravellosos sonets recentment recollits al llibre Agonia de llum.

If

2008-04-16T09:52:00.003+02:00

If you can keep your head when all about you

Are losing theirs and blaming it on you,

If you can trust yourself when all men doubt you,

But make allowance for their doubting too;

If you can wait and not be tired by waiting,

Or being lied about, don't deal in lies,

Or being hated, don't give way to hating,

And yet don't look too good, nor talk too wise:

If you can dream - and not make dreams your master;

If you can think - and not make thoughts your aim;

If you can meet with Triumph and Disaster

And treat those two impostors just the same;

If you can bear to hear the truth you've spoken

Twisted by knaves to make a trap for fools,

Or watch the things you gave your life to, broken,

And stop and build 'em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings

And risk it on one turn of pitch-and-toss,

And lose, and start again at your beginnings

And never breathe a word about your loss;

If you can force your heart and nerve and sinew

To serve your turn long after they are gone,

And so hold on when there is nothing in you

Except the Will which says to them: 'Hold on!'

If you can talk with crowds and keep your virtue,

' Or walk with Kings - nor lose the common touch,

if neither foes nor loving friends can hurt you,

If all men count with you, but none too much;

If you can fill the unforgiving minute

With sixty seconds' worth of distance run,

Yours is the Earth and everything that's in it,

And - which is more - you'll be a Man, my son!

Traducció:

Si estàs al teu lloc, el cap tranquil, / quan tot al teu voltant és cap perdut. / Si tens en tu mateix una fe que et neguen / i no menysprees mai els dubtes que ells tinguin. / Si esperes al teu lloc, sense descans a l’espera. / Si enganyat, no enganyes. / Si no cerques més odi, que l’odi que et tinguin. / Si ets bo i no fas veure que ets millor d’allò que realment ets.

Si en parlar no exageres allò que saps i vols. / Si somnies i els somnis no et fan esclau seu. / Si penses i rebutges allò que penses en va. / Si aconsegueixes el triomf o arriba la teva derrota, / i als dos impostors tractes d’igual manera. / Si fas que se sàpiga la veritat d’allò que has parlat, / Tot i el sofisma de l’orb encanallat. / Si tornes al començament de l’obra perduda, / encara que aquesta obra sigui la de tota la teva vida.

Si arrisques d’un cop i ple d’alegria, / els teus guanys de sempre a la sort d’un dia, / i perds, i et llances de nou a la lluita, / sense dir res a ningú d’allò que ets, ni d’allò que eres. / Si fas que els nervis i el cor t’assisteixin, / tot i després de la seva fuita, al teu cos fatigat, / i s’agafin amb tu, quan no resti res més, / porquè tu ho desitges, ho vols i ho manes.

Si parles amb el poble i serves la virtut. / Si marxes al costat dels reis, amb el teu pas i la teva llum. / Si ningú que et fereixi, arriba a fer-te la ferida. / Si tots et reclamen i ningú no et precisa. / Si omples el minut inoblidable i cert, / de seixanta segons, que et porten al cel. / Tot allò que és d’aquesta Terra serà del teu domini, / i molt més encara ... / Seràs un home, fill meu!

Rudyard Kipling

Vet ací aquell que els anglesos consideren el seu poema favorit. Tot un cant a la moderació, la constança, a la noblesa, al voluntarisme i a l’esperit de superació.

Res no és mesquí

2008-03-13T11:04:00.002+01:00

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan-Salvat Papasseit

Cançó

2008-03-12T23:03:00.003+01:00

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l'aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

Miquel Martí i Pol

Vora el barranc dels algadins

2008-03-10T12:37:00.003+01:00

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que per a omplir d'aroma l'aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,

s'alcen al cel quatre palmeres;

lo vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, millars de teuladins

fan un soroll que el cor enxisa.

¡Qui ouir pogués sa xillerissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins

l'aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins;

i al caure el sol, caçadors destres,

a joca van d'ànecs silvestres

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

mourà demà les palmes l'aire,

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles;

¡jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Teodor Llorente

València, 1836-1911

Per mi, és un dels poemes més bells per llegir en veu alta.

Quan la parella d’aus ofrena

2008-02-29T10:31:00.003+01:00

Quan la parella d’aus ofrena

la dansa d’amor

i llisca per l’aigua

del riu que l’acull,

s’atansa, s’allunya,

s’esguarda complaguda,

es torna a atansar

i enllaça els colls,

dos interrogants bellíssims

en el ball del desig;

les admirem, l’estimat i jo,

darrere el finestral,

mentre les mans

s’entrellacen còmplices

El ble i la llum

Rosa Fabregat

Bella poesia que relata la unió d’una parella de cignes que van anar a viure al riu Segre, a prop de la casa de l’escriptora a Lleida.

L'arbre de l’esperança

2008-02-27T11:53:00.003+01:00

En un prat, gemat arreu,

l'arbre hi ha de l'Esperança;

amb la mà ningú no l'heu;

ell no mai es desatansa.

De ses fulles a la veu,

par que el món es torni dansa;

té les ires sota peu

i és tot dret com una llança.

Sols de veure'l un matí,

us sabríeu deixondir,

ulls caiguts, races esclaves.

Canta l'arbre verdejant

i les branques pugen tant

que a mig aire ja són blaves.

Josep Carner

Les bruixes

2008-02-26T10:58:00.001+01:00

Van les bruixes, van les bruixes,

van les bruixes pels barrancs

buscant fulles, collint herbes

i gargulls dels espinalls.

Poliol i herba pucera,

te de roca als roquissalls.

Van les bruixes, van les bruixes,

van rebuscant pels solans.

Van les bruixes, van les bruixes

voreta del riu avall,

collint joncs i gavarnera,

plantatge, ortigues i cards.

De fuells i corrojoles

se n'omplen lo devantal

i cullen flor de saüc

i blets pels pataquerals.

A l'ombria herba fetgera,

als bancals grapats de gram,

al ribàs herba bovina

i l'herbeta de la sang.

Van les bruixes pels camins

buscant flors al mes de maig.

Se les emporten a casa

i les posen a secar.

Bruixetes de Pena-roja,

bruixetes de devuit anys,

que cureu la malaltia

que ningú més pot curar;

cureu-mos del mal d'amors

amb les flors del mes de maig,

que quan arribo l'estiu

les herbes s'assecaran

pel riu no baixarà aigua

i les fonts s'eixugaran,

i pel caminet de l'hort

de flors ja no n'hi haurà.

Bruixetes de Pena-roja,

bruixetes de devuit anys,

vatres que cureu de gràcia,

no mos deixeu per curar.

Desideri Lombarte

Un poema preciós de Desideri Lombarte, un poeta de la Franja de Ponent poc conegut per desgràcia entre nosaltres. Sempre m’han agradat les històries de bruixes, de dones sàvies que coneixen les herbes i els remeis naturals, herència d’un passat que desapareix.

L’ingrat

2008-02-25T16:10:00.003+01:00

Prou t’estimo, mareta:

ja tornaré algun dia.

em dol deixar-te vella

i ara que em necessites.

Prou t’estimo, mareta,

però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,

muller, companya, amiga.

Vaig estimar-te un dia

i tu tota la vida,

muller, companya, amiga.

Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,

allò que puguin dir-te.

El teu pare t’estima,

no em siguis enemiga,

filla meva, petita.

Però uns ulls ara em criden.

Poemes de l’alquimista

Josep Palau i Fabre

Descansi en pau, Josep Palau i Fabre.

Sailing To Byzantium

2008-02-22T10:24:00.002+01:00

That is no country for old men. The young

In one another’s arms, birds in the trees

—Those dying generations—at their song,

The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,

Fish, flesh, or fowl, commend all summer long

Whatever is begotten, born, and dies.

Caught in that sensual music all neglect

Monuments of unageing intellect.

An aged man is but a paltry thing,

A tattered coat upon a stick, unless

Soul clap its hands and sing, and louder sing

For every tatter in its mortal dress,

Nor is there singing school but studying

Monuments of its own magnificence;

And therefore I have sailed the seas and come

To the holy city of Byzantium.

O sages standing in God’s holy fire

As in the gold mosaic of a wall,

Come from the holy fire, perne in a gyre,

And be the singing-masters of my soul.

Consume my heart away; sick with desire

And fastened to a dying animal

It knows not what it is; and gather me

Into the artifice of eternity.

Once out of nature I shall never take

My bodily form from any natural thing,

But such a form as Grecian goldsmiths make

Of hammered gold and gold enamelling

To keep a drowsy Emperor awake;

Or set upon a golden bough to sing

To lords and ladies of Byzantium

Of what is past, or passing, or to come.

William Butler Yeats

Traducció:

Aquell no és un país per a homes vells. Els joves / agafats del braç, les aus als arbres / - les generacions que moren - cantant, / els salts d’aigua del salmó, els mars plens de tonyina, / peixos, animals, ocells, encomien tot l’estiu / tot allò que es reprodueix, neix i mor. / Captiu d’aquesta música sensual tot ignora / monuments d’intel·lecte que no envelleix.

Un home vell no és res més que una cosa miserable, / un abric esparrecat sobre un bastó, a menys / que l’ànima aplaudeixi i canti, i canti més fort / per cada arruga al seu vestit mortal. / Ni hi ha una altra escola de cant que l’estudi / de monuments de magnificència única; / i per això he navegat els mars i he vingut / a la sagrada ciutat de Bizanci.

Oh savis que esteus al foc sagrat de Déu / i al daurat mosaic d’un mur, / vingueu del foc sacre, gireu fin a mi, / i sigueu els mestres de cant de la meva ànima. / Consumiu el meu cor; malalt de desig / i lligat a un animal agonitzant / no sap què és; i porteu-me / a la il·lusió de l’eternitat.

Una vegada fora de la natura, no he de prendre / la meva forma de cap cosa natural, / sinó una forma com la que els orfebres grecs fan / d’or refinat i esmalt daurat / per a mantenir despert un endormiscat Emperador; / o posen en una branca daurada per que canti / als senyors i les dames de Bizanci / sobre allò passat, allò present, o allò per vindre.

M’enamora Yeats, tant per la bellesa de les seves paraules, com pel perfecte formalisme que fa servir, així com pel simbolisme de la seva poesia.

Mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís

2008-02-21T10:59:00.001+01:00

Que s'emporten les barcasses

del cel negre de tronades

núvols grocs a les drassanes

dellà el gorg de les maragdes!

Que ara volten campanars

els bruixots de l'hora santa

i disparen al sol blanc

quan drecera i no s'espanta!

(No sabem si el cel és alt

ni si aquest grapat d'instants

resta, passa o ens embafa:

ni la mida del buit basta)

Que rengleres d'escolans

processonen ran dels astres,

piquen llaunes i campanes

i pregonen el desastre!

Que les hores enterrades

sols amb temps s'adormiran

i el desig d'entendre el cant

se'ns esmuny amb l'horabaixa!

Joan Barceló

Aquest poeta el vaig descobrir arran del disc de Túrnez i Sesé "El sol blanc". Poc després, em vaig comprar la recopilació de tota lse seva obra. Per desgràcia, va morir jove. Les seves poesies són complexes, transpuen simbolisme i mitologia.

Frost at Midnight

2008-02-20T16:37:00.002+01:00

The Frost performs its secret ministry,

Unhelped by any wind. The owlet's cry

Came loud--and hark, again ! loud as before.

The inmates of my cottage, all at rest,

Have left me to that solitude, which suits

Abstruser musings : save that at my side

My cradled infant slumbers peacefully.

'Tis calm indeed ! so calm, that it disturbs

And vexes meditation with its strange

And extreme silentness. Sea, hill, and wood,

This populous village ! Sea, and hill, and wood,

With all the numberless goings-on of life,

Inaudible as dreams ! the thin blue flame

Lies on my low-burnt fire, and quivers not ;

Only that film, which fluttered on the grate,

Still flutters there, the sole unquiet thing.

Methinks, its motion in this hush of nature

Gives it dim sympathies with me who live,

Making it a companionable form,

Whose puny flaps and freaks the idling Spirit

By its own moods interprets, every where

Echo or mirror seeking of itself […]

Samuel Taylor Coleridge, 1798

Traducció:

La gelada compleix el seu secret ofici, / sense ajut del vent. Un mussol deixa / el seu crit en la nit -escolta- immensa. / Tots reposen ja i em lliuro a aquesta / soledat que propicia el desvarieig. / Només resta al costat meu, al seu bressol, / la tranquil son del meu fill. / És tan pacífic! Tant, que pertorba / el pensament amb el seu extremat i rar / silenci. Mar, pujol i arbreda, / al costat d’aquest poble! Mar, pujol i bosc / amb els fets diaris de la vida, / inaudibles com somnis! La blau flama / decreix a la llar i ja no tremola; / només aquesta cinta interromp la calma, / agitánt-se encara sobre el portal. / El seu moviment a la calma d’aquesta escena / li dóna una semblança amb la meva vida, / li pren una amistosa forma / el feble flamejar del qual fa una joguina / del pensament i és interpretada / a la seva manera per l’ànima, que cerca / en cada cosa mirall de si mateixa [...]

Corrandes d’exili

2008-02-19T13:43:00.003+01:00

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altre meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res"

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

i una pàtria tan petita

que la somio completa.

Pere Quart (Joan Oliver)

Un dels més vells poemes d’exili que he llegit mai. Sobren els comentaris.

Cançoneta lleu e plana

2008-02-18T17:53:00.004+01:00

Cansoneta leu i plana,

leugereta, ses ufana

farai, de Mon Marques,

del traichor de Mataplana,

q'es d'engan farsitz e ples.

A, Marques, Marques,Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras

a Melgur depres Someiras,

on perdetz de las denz tres;

no.i ten dan, que las primeiras

i son e non paron ges.

A, Marques, Marques, Marques

d'engan etz farsitz e ples.

Del braz no.us pretz una figa,

que cabreilla par de biga

e portatz lo mal estes;

ops i auria ortiga

qe.l nervi vos estendes.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia

ni a amor ni paria;

gardar se deu totas ves

qon qe.z an: de clar dia,

de nuoitz ab vos non an ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Guillem de Berguedà

Heus ací un fragment de la “Cançoneta leu e plana” del trobador Guillem de Berguedà que li dedica a un dels seus nombrosos enemics. En aquest cas, al marquès de Mataplana.

Com tota la poesia primerenca catalana, està escrita en la llengua culta de les composicions del moment: en occità. No he posat la traducció al català modern perquè crec que s’entén prou bé. A més a més, l’occità i el català són dues llengües bessones.

La ciutat llunyana

2008-02-15T12:21:00.001+01:00

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres

Màrius Torres és un descobriment tardà a la meva vida. La seva poesia és senzillament meravellosa i, per desgràcia, no molt abundant. Sembla ser que va fer una tria d’entre tots els poemes que tenia i només ens ha arribat una part d’allò que va escriure. Potser sigui per bé, però suposo que mai no ho sabrem.

The Raven

2008-02-14T11:48:00.002+01:00

[…]

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,

In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;

Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;

But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door,

Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door,

Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,

By the grave and stern decorum of the countenance it wore.

"Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,

Ghastly grim and ancient raven wandering from the Nightly shore,

Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"

Quoth the Raven, "Nevermore."

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,

Though its answer little meaning, little relevancy bore;

For we cannot help agreeing that no living human being,

Ever yet was blest with seeing bird above his chamber door,

Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,

With such name as "Nevermore."

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only

That one word, as if his soul in that one word he did outpour.

Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered,

Till I scarcely more than muttered, "other friends have flown before,

On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."

Then the bird said, "Nevermore."

[…]

The Raven (1845)

Edgar Allan Poe

Traducció:

La finestra vaig obrir i amb rítmic aleteig i aparença estranya, / va entrar un corb majestuós de la sacra edat d’antuvi. / Sense aturar-se ni un instant ni donar cap senyal de por, / amb aspecte senyorívol, / va anar a aturar-se sobre un bust de Minerva que decora / el capçal de la meva porta; / sobre el bust que representa la figura de Palas / va anar i es va aturar, i res més!

Va canviar llavors el negre ocellot en somriure la meva tristesa / amb la seva greu, torva i seriosa, decorosa gentilesa; / i li vaig dir: "Encara que la cresta calba portes, segur que / no ets corb nocturn, / vell, infaust corb fosc vagabund en la tenebra...! / Digues-me, quin és el teu nom, quin, / al regne plutonià de la nit i de la boira...?" / Digué el corb: "Mai més!".

Astorat vaig restar escoltant així parlar l’ocellot, / si bé la seva seca resposta no expressava poc o molt; / doncs precís és que convinguem que mai no hi hagué cap criatura / que aconseguís contemplar / cap au en la motllura de la seva porta pujada, / au o bèstia reposar / sobre efígie a la cornisa de la seva porta cisellada, / amb tal nom: "Mai més".

Mes el corb fix, immòbil, en la greu efígie aqueixa, / només digué aquesta paraula, com si la seva ànima hi anés en ella / lligada, ni una ploma movia, ni un accent / se le sentia pronunciar... / Vaig dir llavors a l’instant: "Ja altres abans s’han anat, / i a l’aurora en despuntar, / ell també marxarà volant com els meus somnis han volat". / Digué el corb: "Mai més!".

La Balanguera

2008-02-13T10:39:00.000+01:00

La Balanguera misteriosa

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu lo fil.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances

teix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d'or i argent

de la infantesa que s'enfila, de la

vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Joan Alcover

Conec molt bé aquest poema, concretament la versió cantada. Me la cantava la meva àvia de petit i també ens la van fer cantar a l’escola. Actualment, és l’himne de les Illes Balears. Li tinc un gran afecte a aquesta poesia, suposo que perquè em porta records molt estimats.

Ode to a Nightingale

2008-02-12T11:51:00.001+01:00

My heart aches, and a drowsy numbness pains

My sense, as though of hemlock I had drunk,

Or emptied some dull opiate to the drains

One minute past, and Lethe-wards had sunk:

'Tis not through envy of thy happy lot,

But being too happy in thine happiness,-

That thou, light-winged Dryad of the trees

In some melodious plot

Of beechen green, and shadows numberless,

Singest of summer in full-throated ease.

O, for a draught of vintage! that hath been

Cool'd a long age in the deep-delved earth,

Tasting of Flora and the country green,

Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!

O for a beaker full of the warm South,

Full of the true, the blushful Hippocrene,

With beaded bubbles winking at the brim,

And purple-stained mouth;

That I might drink, and leave the world unseen,

And with thee fade away into the forest dim:

Fade far away, dissolve, and quite forget

What thou among the leaves hast never known,

The weariness, the fever, and the fret

Here, where men sit and hear each other groan;

Where palsy shakes a few, sad, last gray hairs,

Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;

Where but to think is to be full of sorrow

And leaden-eyed despairs,

Where Beauty cannot keep her lustrous eyes,

Or new Love pine at them beyond to-morrow.

John Keats (1795-1821)

Traducció:

Oda a un rossinyol

El meu cor es dol i una letargia dolorosa ennuvola / els meus sentirs, como si hagués begut la cicuta / o buidat fins al fons un opi lent / fa un minut i cap al Leteo jo m’enfonsés; / no per enveja del teu feliç estat / sinó per ser feliç en la teva felicitat, / quan tu, lleu alada Drïade del bosc, / en un sector melodiós / de fajos verds i ombres incomptables / cantes a l’estiu amb gola plena deslliurada.

Oh! Per un glop de vi conservat / llargament al fons de la terra, / amb sabor de Flora i verd camp, / de ball i cançó provençal i daurat riure! / Oh! Per una copa plena del tebi sud, / plena de la fidel Hipocrene pudorosa, / amb breus bombolles barbotejant sobre el canto, / i porpra la boca; / que pugués beure i deixar el món sense ser vist, / i amb tu perdre’m al bosc opac:

Perdre’m lluny, dissoldre’m i oblidar gairebé / Allò que tu entre les fulles mai no vas conèixer: / la fatiga, la febre i l’ansietat / d’aquí, on els homes s’expliquen els seus laments, / on la tremolor agita uns tristos i darrers cabells blancs, / on el jove es torna prim, espectral i mor: / on pensar és vessar de angoixes i tristeses / de parpelles de plom, / on la bellesa no pot mantenir els seus ulls / encesos ni el nou Amor desitjar-los més d’un dia.

Vinyes verdes vora el mar

2008-02-08T10:47:00.001+01:00

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner,

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l'hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina...

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor...

Dins del cep s'adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d'or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor...

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau cap al tard...

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

Josep Maria de Sagarra

Cançons de rem i de vela

Aquest és un dels primers poemes catalans que recordo. Possiblement el vaig sentir per primer cop al llibre de lectures de l’assignatura de català i recordo que ja llavors em va agradar moltíssim, tant per la seva musicalitat, com per les imatges que hi transpuen.

Obra poètica de Josep Maria de Sagarra:

Primer llibre de poemes, 1914

El Mal Caçador, 1916

Cançons d'abril i de novembre, 1918

Cançons de taverna i d'oblit, 1922

Cançons de rem i de vela, 1923

Cançons de totes les hores, 1925

El comte Arnau, 1928

El poema de Nadal, 1931

La rosa de cristall, 1933

Àncores i estrelles, 1936

Entre l'equador i els tròpics, 1937, 1947

El poema de Montserrat, 1956

Poemes satírics, 1989

The Lady of Shalott

2008-02-07T16:19:00.000+01:00

On either side the river lie

Long fields of barley and of rye,

That clothe the wold and meet the sky;

And through the field the road run by

To many-tower'd Camelot;

And up and down the people go,

Gazing where the lilies blow

Round an island there below,

The island of Shalott.

Willows whiten, aspens quiver,

Little breezes dusk and shiver

Through the wave that runs for ever

By the island in the river

Flowing down to Camelot.

Four grey walls, and four grey towers,

Overlook a space of flowers,

And the silent isle imbowers

The Lady of Shalott.

By the margin, willow veil'd,

Slide the heavy barges trail'd

By slow horses; and unhail'd

The shallop flitteth silken-sail'd

Skimming down to Camelot:

But who hath seen her wave her hand?

Or at the casement seen her stand?

Or is she known in all the land,

The Lady of Shalott?

The Lady of Shalott

Alfred Tennyson

Traducció:

A tots dos costats del riu es despleguen / camps d’ordi i de sègol / que vesteixen el clar del bosc i toquen el cel; / i corre al costat del camp el camí / que duu a Camelot la de les torres; / Iiva la gent en anades i vingudes, / on els lliris creixen contemplant, / al voltant de l’illa d’allà abaix, / l’illa de Shalott.

El salze empalideix, tremola l’àlber, / cau en ombres la brisa i s’estremeix / en aqueixa onada que corre sense parar / a les riberes de l’illa pel riu / que flueix descendint cap a Camelot. / Quatre murs i quatre torres grises / dominen un lloc ple de flors, / i a l’illa silenciosa viu amagada / la Dama de Shalott.

Al costat del marge vetllat pels salzes / passen arrossegades les gavarres / per cadenciosos cavalls. Sense salutacions, / passa com volant la faluga, / amb la seva vela de seda cap a Camelot: / Mes, qui l’ha vista fer un gest / O qui l’ha vista abocada a la finestra? / O és que és coneguda a tot el regne, / la Dama de Shalott?

Aquestes són les tres primeres estrofes d’un dels poemes més bonics escrits mai en llengua anglesa: The Lady of Shalott, d’Alfred Tennyson i és el segon poema preferit pels britànics. La composició aludeix a la mitologia artúrica i va ser musicat fa uns anys per la cantant canadenca d’origen cèltic Loreena McKennitt.

A muntanya

2008-02-06T10:32:00.000+01:00

M'agrada el balcó gran de la muralla

quan la gent de la vila hi va a badar

i amb ull quasi inconmovible aguaita

el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa

per damunt de la serra allà al davant,

tremolant de llampecs, silenciosa

per la gent de la vila i la del pla.

Com hi deu ploure en les profundes gorges

i en els plans solitaris de les valls!

Prou l'huracà els assota aquells cims nusos

i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;

s'astoren els ramats, el pastor crida,

i algun avet cau mig-partit pel llamp!

Però al balcó gran de la muralla

no se sent res: la gent hi va a badar,

i amb ulls quasi incommovibles aguaita

el pas de la llunyana tempestat".

Joan Maragall, 1897

De tots els poemes que parlen de la Cerdanya, aquest és sens dubte el que més m’agrada. Potser per haver-lo vist a la placa de la plaça de l’Ajuntament molts cops, potser perquè Maragall és dels meus poetes catalans favorits. En qualsevol cas, trobo que aquest poema té un quelcom que el fa especial.

O Captain! My Captain!

2008-02-05T11:09:00.000+01:00

O Captain! my Captain! our fearful trip is done;

The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;

The port is near, the bells I hear, the people all exulting,

While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:

But O heart! heart! heart!

O the bleeding drops of red,

Where on the deck my Captain lies,

Fallen cold and dead.

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;

Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;

For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;

For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;

Here Captain! dear father!

This arm beneath your head;

It is some dream that on the deck,

You’ve fallen cold and dead.

My Captain does not answer, his lips are pale and still;

My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;

The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;

From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;

Exult, O shores, and ring, O bells!

But I, with mournful tread,

Walk the deck my Captain lies,

Fallen cold and dead.

Walt Whitman, dedicated to Abraham Lincoln

Leaves of Grass

Traducció:

Oh Capità, mon Capità: / El nostre atzar´s viatge ha conclòs. / Finalment ha vençut la nau i el premi fou guanyat. / Ja el port es troba proper, / Ja s’escolta la campana / i ja sento els crits exultants de la gent, / amb la mirada segueix la nau sobirana. / Però, ¿no veus, cor, oh cor, / Com els fils vermells van caient / sobre el pont on el meu Capità / roman estès, gelat i mort? / Oh Capità, mon Capità: / Aixeca’t i escolta com et criden / les campanes. / Per tu s’hissen banderes i els clarins ressonen. / Són per a tu els rams, les corones, les cintes. / Per tu la multitud s’agombola, / per tu plora, per tu la seva ànima flameja / i la mirada ansiosa, en veure’t, es recrea. / Oh Capità, Pare meu estimat! / Posaré el meu braç sobre el teu coll. / És només una il·lusió que en aquest pont / Et trobis estès, gelat i mort. / El meu pare no respon. / Els seus llavis no es mouen. / És pàl·lid, pàl·lid. Gairebé sense pols, inert. / Ja no el pot animar el meu ansiós braç fort. / Ancorada es troba la nau: la seva ruta ha conclòs. / Feliç entra al port de tornada del seu viatge. / La nau ja ha vençut la fúria de les onades. / Oh platges, alegreu-vos; soneu, clares campanes / en tant que camino amb pas trist, incert, / pel pont on és mon Capità / per sempre estès, gelat i mort.

Suposo que molts de vosaltres recordareu els primers versos d’aquest conegut poema de Whitman per la pel·lícula El club de los poetas muertos. Es tracta d’un poema que sempre m’ha acompanyat i que és el meu favorit de tots els que estan escrits en anglès. Tracta de la mort de Abraham Lincoln, un dels meus personatges històrics més admirats i és d’una bellesa freda i tendra.

Assaig de càntic en el temple

2008-02-04T12:12:00.000+01:00

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,

vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,

els germans dirien desaprovant:

"Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

De “El caminant i el mur” (1954), Salvador Espriu.

Salvador Espriu (1913-1985) és un poeta extraordinàriament difícil i hermètic, però el seu simbolisme i les seves imatges són d’una bellesa colpidora un cop hi penetres al seu univers particular. La poesia trïada és de les meves favorites, tot i que la major part de la seva obra m’encanta, especial Cementiri de Sinera.

Principals obres poètiques:

Cementiri de Sinera (1946)

Les cançons d'Ariadna (1949)

Mrs. Death (1952)

El caminant i el mur (1954)

Final del laberint (1955)

La pell de brau (1960)

Ozymandias

2008-02-01T10:33:00.000+01:00

I met a traveller from an antique land

Who said: Two vast and trunkless legs of stone

Stand in the desert. Near them on the sand,

Half sunk, a shatter'd visage lies, whose frown

And wrinkled lip and sneer of cold command

Tell that its sculptor well those passions read

Which yet survive, stamp'd on these lifeless things,

The hand that mock'd them and the heart that fed.

And on the pedestal these words appear:

"My name is Ozymandias, king of kings:

Look on my works, ye Mighty, and despair!"

Nothing beside remains: round the decay

Of that colossal wreck, boundless and bare,

The lone and level sands stretch far away.

Percy B. Shelley

“Ozymandias”, 1817

Traducció:

Vaig conèixer un viatger d’un antic país / Que va dir: dues vastes cames de pedra sense tronc / S’aixequen al desert. Prop d’elles, a la sorra, / Mig soterrades, reposa un rostre destrossat. El seu semblant, / Els seus llavis arrugats, el seu fred gest de domini i menyspreu / confirmen que el seu autor va comprendre aquestes passions / que, gravades en pedres inerts, sobreviuen / a la mà que va saber copiar-les amb menyspreu /i al mateix cor que las va alimentar. / Cisellades sobre aquestes coses sense vida / Prou va llegir el seu esculptor les passions que encara sobreviuen / la mà i el cor d’aquell qui les substentà. / I apareixen al pedestal aquestes paraules: / “Em dic Ozimàndies, rei de reis. / Contempla les meves obres, tu, poderós i desespera.” / Res roman. Al voltant de la decadència / D’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada / S’estén llunyana la sorra solitària.

Percy Bysshe Shelley (1792-1822) és un dels més importants poetes romàntics anglesos, que s’associa a altres grans poetes com John Keats o Lord Byron. Va morir molt jove i estava casat amb Mary Shelley, autora de Frankenstein.

Els dos poemes de Shelley que més m’agraden són “Ozymandias” i “No desperteu la serp”. Pel que fa a “Ozymandias” es tracta d’un sonet, escrit el desembre de 1817 i publicat el 1818. El títol correspon a la transcripció grega del praenomen del faraó Ramsès II: User-maat-re Setep-en-re.

Foc de pales

2008-01-31T12:35:00.001+01:00

La nit em clava

el seu ullal

i el coll em sagna.

Sota les pedres

l’escorpit

balla que balla.

La pluja, lenta

fa camí

fins a la cambra.

L’escala fosca

del desig

no té barana.

De “Bruixa de dol” (1977-1979), Maria-Mercè Marçal.

Maria-Mercè Marçal (1952-1998) és una poetessa que vaig descobrir fa poc. I és una llàstima, perquè m’hauria agradat haver gaudit de la seva meravellosa poesia molt temps abans. Pels seus poemes desfilen les dones, els dracs, les llunes, l’heura, la pluja, la sal i la sang. La seva mort prematura ens ha privat d’una de les veus més potents de la poesia catalana contemporània.

El lema del seu primer llibre, Cau de llunes resumeix perfectament la seva trajectòria vital:

“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”

Obra:

Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977

Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979

Terra de mai. València: El cingle, 1982

Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982

La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985

Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985

Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988

Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989

La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)

Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999

Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000

Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001

El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

Presentació

2008-01-31T12:34:00.001+01:00

Ja fa molts dies que li dono voltes a la idea de dedicar un bloc a la poesia catalana i a la poesia anglesa, a les quals sóc molt aficionat i finalment m’hi he decidit.

El títol, “Cau de poemes” prové del primer llibre de l’autora que obre aquest bloc que són Cau de llunes i Maria-Mercè Marçal, una de les meves poetesses més estimades i que vaig descobrir fa no gaire temps.

Procuraré anar alternant un poema en català amb un en anglès, tot i que no descarto posar-ne algun en altres llengües ocasionalment.

Pel que fa a la poesia catalana, m’interessa especialment la poesia contemporània, tot i que procuraré que les èpoques més notables de producció lírica es trobin representades.

Conforme vagi publicant els poemes, aniré posant els corresponents enllaços –si n’hi han- als webs més representatius que trobi d’aquests autors a internet.