viernes, 15 de febrero de 2008

La ciutat llunyana











Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.


Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.


Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,


batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.



Màrius Torres



Màrius Torres és un descobriment tardà a la meva vida. La seva poesia és senzillament meravellosa i, per desgràcia, no molt abundant. Sembla ser que va fer una tria d’entre tots els poemes que tenia i només ens ha arribat una part d’allò que va escriure. Potser sigui per bé, però suposo que mai no ho sabrem.