viernes, 22 de febrero de 2008

Sailing To Byzantium











That is no country for old men. The young

In one another’s arms, birds in the trees

—Those dying generations—at their song,

The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,

Fish, flesh, or fowl, commend all summer long

Whatever is begotten, born, and dies.

Caught in that sensual music all neglect

Monuments of unageing intellect.


An aged man is but a paltry thing,

A tattered coat upon a stick, unless

Soul clap its hands and sing, and louder sing

For every tatter in its mortal dress,

Nor is there singing school but studying

Monuments of its own magnificence;

And therefore I have sailed the seas and come

To the holy city of Byzantium.


O sages standing in God’s holy fire

As in the gold mosaic of a wall,

Come from the holy fire, perne in a gyre,

And be the singing-masters of my soul.

Consume my heart away; sick with desire

And fastened to a dying animal

It knows not what it is; and gather me

Into the artifice of eternity.


Once out of nature I shall never take

My bodily form from any natural thing,

But such a form as Grecian goldsmiths make

Of hammered gold and gold enamelling

To keep a drowsy Emperor awake;

Or set upon a golden bough to sing

To lords and ladies of Byzantium

Of what is past, or passing, or to come.


William Butler Yeats


Traducció:

Aquell no és un país per a homes vells. Els joves / agafats del braç, les aus als arbres / - les generacions que moren - cantant, / els salts d’aigua del salmó, els mars plens de tonyina, / peixos, animals, ocells, encomien tot l’estiu / tot allò que es reprodueix, neix i mor. / Captiu d’aquesta música sensual tot ignora / monuments d’intel·lecte que no envelleix.

Un home vell no és res més que una cosa miserable, / un abric esparrecat sobre un bastó, a menys / que l’ànima aplaudeixi i canti, i canti més fort / per cada arruga al seu vestit mortal. / Ni hi ha una altra escola de cant que l’estudi / de monuments de magnificència única; / i per això he navegat els mars i he vingut / a la sagrada ciutat de Bizanci.

Oh savis que esteus al foc sagrat de Déu / i al daurat mosaic d’un mur, / vingueu del foc sacre, gireu fin a mi, / i sigueu els mestres de cant de la meva ànima. / Consumiu el meu cor; malalt de desig / i lligat a un animal agonitzant / no sap què és; i porteu-me / a la il·lusió de l’eternitat.

Una vegada fora de la natura, no he de prendre / la meva forma de cap cosa natural, / sinó una forma com la que els orfebres grecs fan / d’or refinat i esmalt daurat / per a mantenir despert un endormiscat Emperador; / o posen en una branca daurada per que canti / als senyors i les dames de Bizanci / sobre allò passat, allò present, o allò per vindre.


M’enamora Yeats, tant per la bellesa de les seves paraules, com pel perfecte formalisme que fa servir, així com pel simbolisme de la seva poesia.

No hay comentarios: