Com la fina petjada de l'ocell de la neu,
fonedissa petjada,
com la flor d'ametller, la vida breu
se l'enduu la ventada.
Aquell nom que l'amant a l'escorça lliurà,
a l'escorça ferida,
és un signe oblidat que ningú llegirà.
Es desfà com la vida.
Fugissera petjada de l'ocell a la neu!
Surt el sol que l'esborra.
A la platja, l'onada -peu de plom, ala lleu-
colga sorres amb sorra.
Tomàs Garcés (1901-1993)
No hay comentarios:
Publicar un comentario