jueves, 25 de febrero de 2010

Com la fina petjada











Com la fina petjada de l'ocell de la neu,
fonedissa petjada,
com la flor d'ametller, la vida breu
se l'enduu la ventada.

Aquell nom que l'amant a l'escorça lliurà,
a l'escorça ferida,
és un signe oblidat que ningú llegirà.
Es desfà com la vida.

Fugissera petjada de l'ocell a la neu!
Surt el sol que l'esborra.
A la platja, l'onada -peu de plom, ala lleu-
colga sorres amb sorra.


Tomàs Garcés (1901-1993)

miércoles, 24 de febrero de 2010

Darkness (Foscor)










(fragment)

I had a dream, which was not all a dream.
The bright sun was extinguish'd, and the stars
Did wander darkling in the eternal space,
Rayless, and pathless, and the icy earth
Swung blind and blackening in the moonless air;
Morn came, and went - and came, and brought no day,
And men forgot their passions in the dread
Of this desolation; and all hearts
Were chill'd into a selfish prayer for light:
And they did live by watchfires - and the thrones,
The palaces of crowned kings - the huts,
The habitations of all things which dwell,
Were burnt for beacons; cities were consumed,
And men were gathered round their blazing homes
To look once more into each other's face;
Happy were those who dwelt within the eye
Of the volcanos, and their mountain-torch:
A fearful hope was all the world contain'd;
Forest were set on fire - but hour by hour
They fell and faded - and the crackling trunks
Extinguish'd with a crash - and all was black.


Lord Byron (1788-1824)


Traducció:

Vaig tenir un somni, que no era del tot un somni.
El brillant sol s'apagava i els astres
vaguerejaven i s'apagaven per l'espai etern,
sense rajos, sense camins i la glaçada terra
oscil•lava cega i s'enfosquia a l'aire sense lluna;
el matí arribà i se n'anà, i arribà i no portà amb ell el dia,
i els homes oblidaren les seves passions davant del terror
d'aquesta dessolació; i tots els cors
es congelaren en una pregària egoista per la llum;
i visqueren al costat de les fogueres - i els trons,
els palaus dels reis coronats- les cabanes,
les vivendes de totes les coses que habitaven
foren cremades als fogons; les ciutats es consumiren
i els homes es reuniren al voltant de les seves flamejants cases
per veure's novament les cares els uns als altres;
feliços eren aquells que vivien dins de l'ull
dels volcans i la seva torxa muntanyosa:
una temerosa esperança era tot el que el món contenia;
es prengué foc als boscos -però hora rere hora
anaren caient i apagant-se - i els crepitants troncs
s'extingiren amb un estrèpit - i tot va ser foscor.

martes, 26 de agosto de 2008

Són amb tu, dius, remors de progressos?










Són amb tu, dius, remors de progressos?

Rodaran folls per les carreteres

que ultrapassen els colls entre masos

tan rabent com l'empenta de l'eina,

tan silent com el mot d'aquell mosso

que treballa als taulons de bastides.


Perd el sud a les roques airoses.

Perd el nord a les altes planures.

Perd el riu amb meandres ombrívols.


Penombres que devoren les corbes.


Manel Figuera i Abadal

Extret de Paraules a la pols de les pedres

lunes, 25 de agosto de 2008

Let a florid music praise










III.


Let a florid music praise,

The flute and the trumpet,

Beauty's conquest of your face:

In tha land of flesh and bone,

Where from citadels on high

Her imperial standards fly,

Let the hot sun

Shine on, shine on.


O but the unloved have had power,

The weeping and striking,

Always: time will bring their hour;

Their secretive children walk

Through your vigilance of breath

To unperdonable Death,

And my vows break

Before his look.


Febrer, 1936


Twelve Songs (Dotze cançons)


Wystan Hugh Auden (1907-1973)



Traducció:

Deixa que una florida música enalteixi, / la flauta i la trompeta, / la conquesta de la bellesa del teu rostre: / en aquella terra de carn i ossos, / on des de les ciutadelles a les alçades / onegen els seus estendarts imperials, / deixa que el sol que crema / continuï lluint, continuï lluint.

Oh, però els despitats han tingut poder, / els plors i els cops, / sempre: el temps precipitarà la seva hora; / els seus reservats fills traspassen / la vigilància del teu alè / fins a la Mort imperdonable / i es trenquen els meus vots / davant la seva mirada.

miércoles, 13 de agosto de 2008

A molts llocs d'aquest món...










A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.


A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma

-que l'arbre de la nit ha madurat- de llum i aroma.


A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.


A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.


A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.


A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?


Agustí Bartra

martes, 12 de agosto de 2008

Desig














Recerco l'alba dins la nit obscura

i se'm fan perdedors tots els camins.

Recerco el cant de l'única font pura

i totes les begudes són verins.


Voldria que el perfum de blanca rosa

ofegués la luxúria d'aquell nard.

Voldria que el meu cor que ja no gosa,

per l'amor no cregués que és massa tard.


Una vela, només, i una atzavara;

un mar ben blau i una blavor de cel;

una joia callada i ben avara,

i l'aquietament de tot anhel.


I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,

i la vela i el mar i el cant d'amor;

que em tornessis brillant l'ànima balba

i ben clara la font d'aquest meu cor.


Rosa Leveroni

jueves, 12 de junio de 2008

Els dies











Floreixen i moren els dies,

deixant-nos tristesa només.

De nits estrellades omplies

un temps, el teu cor, en excés,

or pàl·lid de vespres collies,

com flors per a íntims vergers.


Bellesa del món posseïda,

segura, feliç veritat,

perduda tot just assolida,

anhel de conèixer una vida

més pura, més alta, callat

misteri del cor, aleshores:

tot minva, tot mor, calcigat

pel ritme feixuc de les hores.


Passem fent adéus cap enrera:

allò que hem tingut un moment

es perd en la inútil carrera;

sols queda un record i un lament.

Passem com l’encesa primera

de l’alba, com fressa de vent.


Joan Vinyoli


lunes, 9 de junio de 2008

If we shadows have offended










If we shadows have offended,

Think but this, and all is mended,

That you have but slumber'd here

While these visions did appear.

And this weak and idle theme,

No more yielding but a dream.

Gentles, do not reprehend:

if you pardon, we will mend:

And, as I am an honest Puck,

If we have unearned luck

Now to 'scape the serpent's tongue,

We will make amends ere long;

Else the Puck a liar call;

So, good night unto you all.

Give me your hands, if we be friends,

And Robin shall restore amends


A Midsummers Night’s Dream

William Shakespeare


Traducció:

Si nosaltres, les ombres, us hem ofès / penseu només, i ja està arranjat, / que us heu quedat aquí adormits / mentre aquestes visions apareixien. / I aquesta feble i humil ficció / no tindrà sinó la inconsistència d’un somni. / Amables espectadors, no ens repreneu: / si ens concediu el vostre perdó, ens corregirem: / I com que sóc un Puck honest, / si hem tingut la sort / de fugir de la llengua de la serp, / procurarem esmenar-nos. / Si no, digueu que Puck és un mentider; / Així doncs, bona nit a tothom. Aplaudiu-me, si som amics, / i Robin os donarà la recompensa.


Somni d’una nit d’estiu

viernes, 30 de mayo de 2008

Vindrà la mort, i jo no seré al llit














Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l’esperaré al replà de l’escala,

entre els parents que han arribat de l’horta,


de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.


Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m’ajudarà, agafant-me d’un braç,


la meua mort, en baixar per l’escala.

S’excusarà per si ha trigat massa;

Però és que, abans, ha tingut quatre casos.




Vicent Andrés Estellés

lunes, 26 de mayo de 2008

There Will Come Soft Rain










There will come soft rain and the smell of the ground,

and swallows circling with their shimmering sound;


And frogs in the pools singing at night,

and wild plum-trees in tremulous white;


Robins will wear their feathery fire

whistling their whims on a low fence-wire;


And not one will know of the war, not one

will care at last when it is done.


Not one would mind, neither bird nor tree

If mankind perished utterly;


And Spring herself, when she woke at dawn,

Would scarcely know that we were gone.


Sarah Teasdale



Traducció:


Tornaran les pluges suaus i la olor del terra, /i les orenetes giraran en cercle amb el seu resplendent so; /i les granotes a les seves basses cantaran tota la nit, /i els pruners de tremolós blanc; /i els pit-roigs que vestiran plomes de foc /xiularan les seves cançoms als filferros de les tanques; /i ningú no sabrà que hi ha guerra, ningú no /es preocuparà per quan s’acabi. /A ningú no li importarà, ni als ocells ni als arbres, /si la Humanitat es destrueix totalment; /I la mateixa primavera, quan es desperti a l’albada, /Amb prou penes sabrà que hem marxat.


Aquesta poesia surt i dóna nom a un dels relats breus que componen les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. És de lluny el meu favorit i potser el més trist de tots, però té una bellesa difícil de superar.


jueves, 22 de mayo de 2008

Creació












S’obrí el sol

i encengué la mirada.


Fogueres d’ulls,

llum que davalla.


Quan la pedra florí,

no trobà aigua.


Llacuna de sal

al foscant de l’ànima.


Sorgí la nit

com una maragda.


Flor del silenci,

lluna isarda.


L’atzar madurà

a trenc d’alba.


Blau horitzó,

pupil·la de la tarda.


Sota les mans,

nasqué una besada.


Llavis amatents,

desvari de la parla.


L’arbre del desig

donà la paraula.


Extret d’ Afrau, March Editor

Joan Graell i Piqué

miércoles, 21 de mayo de 2008

The Dry Salvages














I

I do not know much about gods; but I think that the river

Is a strong brown god –sullen, untamed and intractable,

Patient to some degree, at first recognised as a frontier;

Useful, untrustworthy, as a conveyor of commerce;

Then only a problem confronting the builder of bridges.

The problem once solved, the brown god is almost forgotten

By the dwellers in cities –ever, however, implacable,

Keeping his seasons and rages, destroyer, reminder

Of what men choose to forget. Unhonoured, unpropitiated

By worshippers of the machine, but waiting, watching and waiting.

His rhythm was present in the nursery bedroom,

In the rank ailanthus of the April dooryard,

In the smell of grapes on the autumn table,

And the evening circle in the winter gaslight.


The Dry Salvages


Four Quartets

T. S. Eliot


Traducció:

Jo no entenc gaire de déus; però em sembla que el riu / es un déu fort i bru: esquerp, indòmit i intractable, / pacient fins a un cert punt, admès inicialment com a frontera, / útil i deslleial com a vehicle del comerç; / i després només un problema per al constructor de ponts. / Resolt el problema, el déu bru és oblidat / pels veïns a les ciutats –el qual, malgrat tot, conserva / implacable els seus ritmes i les seves ires, destructor; el qual recorda / als homes allò que ells prefereixen oblidar. Privat pels / adoradors de la màquina, resta a l’aguait, vigilant i esperant. / El seu ritme es nota a la cambra dels nadons, / al frondós ailant a l’entrada de l’abril, / a l’olor del raïm sobre la taula tardorenca / i a l’hivern, al cercle nocturn del llum de gas.

lunes, 12 de mayo de 2008

Cançó de l’alba a la plana











Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cel

un cant de plata.


Rosa, rosa dels vents,

rosa morada,

et veig a l’horitzó

tornar-te pàl·lida.


Voreta del camí,

fonolls i móres.

Es posa cascavell

la rierola;


Es posa un cascavell

que canta i plora.

Ai, el neguit del riu

tan a la vora!


Del riu que duu un record

i una enyorança,

i una mica de vent

damunt de l’aigua.


Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cor

em duus l’amada.


Barcelona, 1998

Jordi Carbonell


Extret d’ Hortènsia, Ed. Proa


Estic enamorat d’aquest poema i de les imatges que em vénen a la memòria quan el llegeixo, o hauria de dir quan el canto, perquè va ser llegir-lo i sorgir una melodia que acompanyava el poema. Ara m’és impossible llegir-lo sense cantar-lo…


martes, 29 de abril de 2008

Rabbi Ben Ezra
















Grow old along with me!

The best is yet to be,

The last of life, for which the first was made:

Our times are in his hand

Who saith, "A whole I planned,

Youth shows but half; trust God: see all, nor be afraid!" –


Not that, amassing flowers,

Youth sighed, "Which rose make ours,

Which lily leave and then as best recall?"

Not that, admiring stars,

It yearned, "Nor Jove, nor Mars;

Mine be some figured flame which blends, transcends them all!" -


Rabbi Ben Ezra, 1864

Robert Browning


Traducció:


Envelleix al costat meu!, / El millor encara no ha arribat, / el final de la vida, per al qual fou creat el començament: / els nostres temps són a la seva mà, / i Ell diu: "Tot ho he ordenat; / la joventut només mostra una part; confieu en Déu: / mireu-ho tot sense por".


I no perquè la nostra joventut, recollint flors, / suspiri: “Quina rosa abraçarem?"; / o “Quin lliri dels que deixem / recordarem després com el millor?"; / ni tampoc perquè desitgi / admirant els estels: "Ni Júpiter ni Mart; / la meva serpa una flama el resplendor de la qual / a tots transcendirà".


viernes, 25 de abril de 2008

Cançó després de la pluja










El vent juga amb el molí

i amb la rosa desclosa.

Matinet matí,

no ballis amb la calitja.


A l'escarabat bum bum

les ales li frisen.

Les flors de la perera

riuen i riuen.


Una mica de cel blau,

una mica mica.

El núvol empeny el núvol

i llisca que llisca.


Qui puja a la muntanya?

El caragol que treu banya.

El sol s'encén i s'apaga,

albó, romaní, argelaga.


El sol s'apaga i s'encén,

farigola, romeguer.

El sol és aquí,

entre la rosa i el molí.


Matinet matí,

les bruixes es pentinen.

El sol és aquí.

Ai! Que es menja la calitja!


Bartomeu Rosselló-Pòrcel


En Bartomeu Rosselló-Pòrcel va ser un gran poeta mallorquí, deixeble de Carles Riba, que va morir molt jove (als vint-i-cinc anys). En aquest poema podem veure algunes imatges infantils típiques de la nostra cultura.