Són amb tu, dius, remors de progressos?
Rodaran folls per les carreteres
que ultrapassen els colls entre masos
tan rabent com l'empenta de l'eina,
tan silent com el mot d'aquell mosso
que treballa als taulons de bastides.
Perd el sud a les roques airoses.
Perd el nord a les altes planures.
Perd el riu amb meandres ombrívols.
Penombres que devoren les corbes.
Manel Figuera i Abadal
Extret de Paraules a la pols de les pedres
III.
Let a florid music praise,
The flute and the trumpet,
Beauty's conquest of your face:
In tha land of flesh and bone,
Where from citadels on high
Her imperial standards fly,
Let the hot sun
Shine on, shine on.
O but the unloved have had power,
The weeping and striking,
Always: time will bring their hour;
Their secretive children walk
Through your vigilance of breath
To unperdonable Death,
And my vows break
Before his look.
Febrer, 1936
Twelve Songs (Dotze cançons)
Wystan Hugh Auden (1907-1973)
Traducció:
Deixa que una florida música enalteixi, / la flauta i la trompeta, / la conquesta de la bellesa del teu rostre: / en aquella terra de carn i ossos, / on des de les ciutadelles a les alçades / onegen els seus estendarts imperials, / deixa que el sol que crema / continuï lluint, continuï lluint.
Oh, però els despitats han tingut poder, / els plors i els cops, / sempre: el temps precipitarà la seva hora; / els seus reservats fills traspassen / la vigilància del teu alè / fins a la Mort imperdonable / i es trenquen els meus vots / davant la seva mirada.
A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur
amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.
A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma
-que l'arbre de la nit ha madurat- de llum i aroma.
A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja
amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.
A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,
i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.
A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa
de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.
A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,
amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?
Agustí Bartra
Recerco l'alba dins la nit obscura
i se'm fan perdedors tots els camins.
Recerco el cant de l'única font pura
i totes les begudes són verins.
Voldria que el perfum de blanca rosa
ofegués la luxúria d'aquell nard.
Voldria que el meu cor que ja no gosa,
per l'amor no cregués que és massa tard.
Una vela, només, i una atzavara;
un mar ben blau i una blavor de cel;
una joia callada i ben avara,
i l'aquietament de tot anhel.
I trobar-se, Senyor, que em fossis l'alba,
i la vela i el mar i el cant d'amor;
que em tornessis brillant l'ànima balba
i ben clara la font d'aquest meu cor.
Rosa Leveroni
Floreixen i moren els dies,
deixant-nos tristesa només.
De nits estrellades omplies
un temps, el teu cor, en excés,
or pàl·lid de vespres collies,
com flors per a íntims vergers.
Bellesa del món posseïda,
segura, feliç veritat,
perduda tot just assolida,
anhel de conèixer una vida
més pura, més alta, callat
misteri del cor, aleshores:
tot minva, tot mor, calcigat
pel ritme feixuc de les hores.
Passem fent adéus cap enrera:
allò que hem tingut un moment
es perd en la inútil carrera;
sols queda un record i un lament.
Passem com l’encesa primera
de l’alba, com fressa de vent.
Joan Vinyoli
If we shadows have offended,
Think but this, and all is mended,
That you have but slumber'd here
While these visions did appear.
And this weak and idle theme,
No more yielding but a dream.
Gentles, do not reprehend:
if you pardon, we will mend:
And, as I am an honest Puck,
If we have unearned luck
Now to 'scape the serpent's tongue,
We will make amends ere long;
Else the Puck a liar call;
So, good night unto you all.
Give me your hands, if we be friends,
And Robin shall restore amends
A Midsummers Night’s Dream
William Shakespeare
Traducció:
Si nosaltres, les ombres, us hem ofès / penseu només, i ja està arranjat, / que us heu quedat aquí adormits / mentre aquestes visions apareixien. / I aquesta feble i humil ficció / no tindrà sinó la inconsistència d’un somni. / Amables espectadors, no ens repreneu: / si ens concediu el vostre perdó, ens corregirem: / I com que sóc un Puck honest, / si hem tingut la sort / de fugir de la llengua de la serp, / procurarem esmenar-nos. / Si no, digueu que Puck és un mentider; / Així doncs, bona nit a tothom. Aplaudiu-me, si som amics, / i Robin os donarà la recompensa.
Somni d’una nit d’estiu
Vindrà la mort, i jo no seré al llit,
ni al menjador, assegut al divan:
l’esperaré al replà de l’escala,
entre els parents que han arribat de l’horta,
de cap a peus com vestit de diumenge,
de blau marí, amb la corbata torta,
i no serà necessari que entre:
us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.
Evitarem, potser, el formulisme,
i tot serà lleuger i natural:
m’ajudarà, agafant-me d’un braç,
la meua mort, en baixar per l’escala.
S’excusarà per si ha trigat massa;
Però és que, abans, ha tingut quatre casos.
Vicent Andrés Estellés
There will come soft rain and the smell of the ground,
and swallows circling with their shimmering sound;
And frogs in the pools singing at night,
and wild plum-trees in tremulous white;
Robins will wear their feathery fire
whistling their whims on a low fence-wire;
And not one will know of the war, not one
will care at last when it is done.
Not one would mind, neither bird nor tree
If mankind perished utterly;
And Spring herself, when she woke at dawn,
Would scarcely know that we were gone.
Sarah Teasdale
Traducció:
Tornaran les pluges suaus i la olor del terra, /i les orenetes giraran en cercle amb el seu resplendent so; /i les granotes a les seves basses cantaran tota la nit, /i els pruners de tremolós blanc; /i els pit-roigs que vestiran plomes de foc /xiularan les seves cançoms als filferros de les tanques; /i ningú no sabrà que hi ha guerra, ningú no /es preocuparà per quan s’acabi. /A ningú no li importarà, ni als ocells ni als arbres, /si
Aquesta poesia surt i dóna nom a un dels relats breus que componen les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. És de lluny el meu favorit i potser el més trist de tots, però té una bellesa difícil de superar.
S’obrí el sol
i encengué la mirada.
Fogueres d’ulls,
llum que davalla.
Quan la pedra florí,
no trobà aigua.
Llacuna de sal
al foscant de l’ànima.
Sorgí la nit
com una maragda.
Flor del silenci,
lluna isarda.
L’atzar madurà
a trenc d’alba.
Blau horitzó,
pupil·la de la tarda.
Sota les mans,
nasqué una besada.
Llavis amatents,
desvari de la parla.
L’arbre del desig
donà la paraula.
Extret d’ Afrau, March Editor
Joan Graell i Piqué
I
I do not know much about gods; but I think that the river
Is a strong brown god –sullen, untamed and intractable,
Patient to some degree, at first recognised as a frontier;
Useful, untrustworthy, as a conveyor of commerce;
Then only a problem confronting the builder of bridges.
The problem once solved, the brown god is almost forgotten
By the dwellers in cities –ever, however, implacable,
Keeping his seasons and rages, destroyer, reminder
Of what men choose to forget. Unhonoured, unpropitiated
By worshippers of the machine, but waiting, watching and waiting.
His rhythm was present in the nursery bedroom,
In the rank ailanthus of the April dooryard,
In the smell of grapes on the autumn table,
And the evening circle in the winter gaslight.
The Dry Salvages
Four Quartets
T. S. Eliot
Traducció:
Jo no entenc gaire de déus; però em sembla que el riu / es un déu fort i bru: esquerp, indòmit i intractable, / pacient fins a un cert punt, admès inicialment com a frontera, / útil i deslleial com a vehicle del comerç; / i després només un problema per al constructor de ponts. / Resolt el problema, el déu bru és oblidat / pels veïns a les ciutats –el qual, malgrat tot, conserva / implacable els seus ritmes i les seves ires, destructor; el qual recorda / als homes allò que ells prefereixen oblidar. Privat pels / adoradors de la màquina, resta a l’aguait, vigilant i esperant. / El seu ritme es nota a la cambra dels nadons, / al frondós ailant a l’entrada de l’abril, / a l’olor del raïm sobre la taula tardorenca / i a l’hivern, al cercle nocturn del llum de gas.
Aire de bon matí,
aire de l’alba:
ran del neguit del cel
un cant de plata.
Rosa, rosa dels vents,
rosa morada,
et veig a l’horitzó
tornar-te pàl·lida.
Voreta del camí,
fonolls i móres.
Es posa cascavell
la rierola;
Es posa un cascavell
que canta i plora.
Ai, el neguit del riu
tan a la vora!
Del riu que duu un record
i una enyorança,
i una mica de vent
damunt de l’aigua.
Aire de bon matí,
aire de l’alba:
ran del neguit del cor
em duus l’amada.
Barcelona, 1998
Jordi Carbonell
Extret d’ Hortènsia, Ed. Proa
Estic enamorat d’aquest poema i de les imatges que em vénen a la memòria quan el llegeixo, o hauria de dir quan el canto, perquè va ser llegir-lo i sorgir una melodia que acompanyava el poema. Ara m’és impossible llegir-lo sense cantar-lo…
Grow old along with me!
The best is yet to be,
The last of life, for which the first was made:
Our times are in his hand
Who saith, "A whole I planned,
Youth shows but half; trust God: see all, nor be afraid!" –
Not that, amassing flowers,
Youth sighed, "Which rose make ours,
Which lily leave and then as best recall?"
Not that, admiring stars,
It yearned, "Nor Jove, nor Mars;
Mine be some figured flame which blends, transcends them all!" -
Rabbi Ben Ezra, 1864
Robert Browning
Traducció:
Envelleix al costat meu!, / El millor encara no ha arribat, / el final de la vida, per al qual fou creat el començament: / els nostres temps són a la seva mà, / i Ell diu: "Tot ho he ordenat; / la joventut només mostra una part; confieu en Déu: / mireu-ho tot sense por".
I no perquè la nostra joventut, recollint flors, / suspiri: “Quina rosa abraçarem?"; / o “Quin lliri dels que deixem / recordarem després com el millor?"; / ni tampoc perquè desitgi / admirant els estels: "Ni Júpiter ni Mart; / la meva serpa una flama el resplendor de la qual / a tots transcendirà".
El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.
A l'escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.
Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.
Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s'encén i s'apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s'apaga i s'encén,
farigola, romeguer.
El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!
Bartomeu Rosselló-Pòrcel
En Bartomeu Rosselló-Pòrcel va ser un gran poeta mallorquí, deixeble de Carles Riba, que va morir molt jove (als vint-i-cinc anys). En aquest poema podem veure algunes imatges infantils típiques de la nostra cultura.
Go and catch a falling star,
Get with child a mandrake root,
Tell me where all past years are,
Or who cleft the Devil's foot,
Teach me to hear mermaids singing,
Or to keep off envy's stinging,
And find
What wind
Serves to advance an honest mind.
If thou be'st born to strange sights,
Things invisible to see,
Ride ten thousand days and nights,
Till age snow white hairs on thee;
Thou, when thou return'st, wilt tell me
All strange wonders that befell thee,
And swear
No where
Lives a woman true, and fair.
If thou find'st one, let me know,
Such a pilgrimage were sweet;
Yet do not, I would not go,
Though at next door we might meet:
Though she were true, when you met her,
And last, till you write your letter,
Yet she
Will be
False, ere I come, to two or three.
John Donne
Traducció:
Vés i agafa un estel fugent; / fecunda l’arrel de la mandràgora; / digues-me on es troba el passat, / o qui va enfonsar la peülla del diable; / ensenya’m a escoltar com canta la sirena, / i a defugir el fibló de l’enveja, / i descobreix / quin és el vent / que impel·leix una ment honesta.
Si per a estranyes visions vas néixer, / vés a mirar l’invisible; / deu mil dies cavalca, amb les seves nits, / fins que els anys nevin cabells blancs sobre tu. / A la teva tornada tu m’explicaràs / els estranys prodigis que et succeïren, / i juraràs / que en cap lloc / viu dona formosa i veritable.
Si la trobes, digues-m’ho, / dolç pelegrinatge fóra! / Però no, perquè no aniria, / encara que fos al costat mateix; / encara fidel, en trobar-la, / i fins en escriure la carta, / malgrat tot, / abans que fos, / infidel amb dos, o tres, fos.
John Donne va ser un dels poetes metafísics més important de l’època de la reina anglesa Elisabet I, similar al conceptisme espanyol del Siglo de Oro. Sol combinar la ironia, amb un gran domini del llenguatge i una de les seves temàtiques més freqüents és l’amor.
Dones de Llo,
suors negres de la terra
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles.
Arrufides com
estorregalls de terra argila,
els ulls vius com d’esquirols
més que no els llavis parlen i diuen
que pena és vida;
pintades de ferum d’ovella,
i el cansament al damunt,
que ve del feix sobreavançat de feines.
Tot surt del roc:
les cases, l’església, la gent.
Pits magres, punxes de sílex,
seques i dures espines de la llet.
Dones de Llo,
aqueixa nit curta de son
en la bravor de l’estiu ensuat,
refusa, dolorós, la pau al vostre cos.
Tan curta sembla la carícia de l’amor
per a vós, suors
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles.
Un dels meus poemes favorits de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoni Cayrol, escriptor cerdà, nascut a Sallagosa i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
