jueves, 12 de junio de 2008

Els dies











Floreixen i moren els dies,

deixant-nos tristesa només.

De nits estrellades omplies

un temps, el teu cor, en excés,

or pàl·lid de vespres collies,

com flors per a íntims vergers.


Bellesa del món posseïda,

segura, feliç veritat,

perduda tot just assolida,

anhel de conèixer una vida

més pura, més alta, callat

misteri del cor, aleshores:

tot minva, tot mor, calcigat

pel ritme feixuc de les hores.


Passem fent adéus cap enrera:

allò que hem tingut un moment

es perd en la inútil carrera;

sols queda un record i un lament.

Passem com l’encesa primera

de l’alba, com fressa de vent.


Joan Vinyoli