martes, 12 de febrero de 2008

Ode to a Nightingale









My heart aches, and a drowsy numbness pains

My sense, as though of hemlock I had drunk,

Or emptied some dull opiate to the drains

One minute past, and Lethe-wards had sunk:

'Tis not through envy of thy happy lot,

But being too happy in thine happiness,-

That thou, light-winged Dryad of the trees

In some melodious plot

Of beechen green, and shadows numberless,

Singest of summer in full-throated ease.


O, for a draught of vintage! that hath been

Cool'd a long age in the deep-delved earth,

Tasting of Flora and the country green,

Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!

O for a beaker full of the warm South,

Full of the true, the blushful Hippocrene,

With beaded bubbles winking at the brim,

And purple-stained mouth;

That I might drink, and leave the world unseen,

And with thee fade away into the forest dim:


Fade far away, dissolve, and quite forget

What thou among the leaves hast never known,

The weariness, the fever, and the fret

Here, where men sit and hear each other groan;

Where palsy shakes a few, sad, last gray hairs,

Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;

Where but to think is to be full of sorrow

And leaden-eyed despairs,

Where Beauty cannot keep her lustrous eyes,

Or new Love pine at them beyond to-morrow.


John Keats (1795-1821)



Traducció:

Oda a un rossinyol

El meu cor es dol i una letargia dolorosa ennuvola / els meus sentirs, como si hagués begut la cicuta / o buidat fins al fons un opi lent / fa un minut i cap al Leteo jo m’enfonsés; / no per enveja del teu feliç estat / sinó per ser feliç en la teva felicitat, / quan tu, lleu alada Drïade del bosc, / en un sector melodiós / de fajos verds i ombres incomptables / cantes a l’estiu amb gola plena deslliurada.

Oh! Per un glop de vi conservat / llargament al fons de la terra, / amb sabor de Flora i verd camp, / de ball i cançó provençal i daurat riure! / Oh! Per una copa plena del tebi sud, / plena de la fidel Hipocrene pudorosa, / amb breus bombolles barbotejant sobre el canto, / i porpra la boca; / que pugués beure i deixar el món sense ser vist, / i amb tu perdre’m al bosc opac:

Perdre’m lluny, dissoldre’m i oblidar gairebé / Allò que tu entre les fulles mai no vas conèixer: / la fatiga, la febre i l’ansietat / d’aquí, on els homes s’expliquen els seus laments, / on la tremolor agita uns tristos i darrers cabells blancs, / on el jove es torna prim, espectral i mor: / on pensar és vessar de angoixes i tristeses / de parpelles de plom, / on la bellesa no pot mantenir els seus ulls / encesos ni el nou Amor desitjar-los més d’un dia.