A muntanya

M'agrada el balcó gran de la muralla

quan la gent de la vila hi va a badar

i amb ull quasi inconmovible aguaita

el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa

per damunt de la serra allà al davant,

tremolant de llampecs, silenciosa

per la gent de la vila i la del pla.

Com hi deu ploure en les profundes gorges

i en els plans solitaris de les valls!

Prou l'huracà els assota aquells cims nusos

i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;

s'astoren els ramats, el pastor crida,

i algun avet cau mig-partit pel llamp!

Però al balcó gran de la muralla

no se sent res: la gent hi va a badar,

i amb ulls quasi incommovibles aguaita

el pas de la llunyana tempestat".

Joan Maragall, 1897

De tots els poemes que parlen de la Cerdanya, aquest és sens dubte el que més m’agrada. Potser per haver-lo vist a la placa de la plaça de l’Ajuntament molts cops, potser perquè Maragall és dels meus poetes catalans favorits. En qualsevol cas, trobo que aquest poema té un quelcom que el fa especial.