jueves, 14 de febrero de 2008

The Raven










[…]

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,

In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;

Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;

But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door,

Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door,

Perched, and sat, and nothing more.


Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,

By the grave and stern decorum of the countenance it wore.

"Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,

Ghastly grim and ancient raven wandering from the Nightly shore,

Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"

Quoth the Raven, "Nevermore."


Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,

Though its answer little meaning, little relevancy bore;

For we cannot help agreeing that no living human being,

Ever yet was blest with seeing bird above his chamber door,

Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,

With such name as "Nevermore."


But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only

That one word, as if his soul in that one word he did outpour.

Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered,

Till I scarcely more than muttered, "other friends have flown before,

On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."

Then the bird said, "Nevermore."

[…]


The Raven (1845)

Edgar Allan Poe



Traducció:


La finestra vaig obrir i amb rítmic aleteig i aparença estranya, / va entrar un corb majestuós de la sacra edat d’antuvi. / Sense aturar-se ni un instant ni donar cap senyal de por, / amb aspecte senyorívol, / va anar a aturar-se sobre un bust de Minerva que decora / el capçal de la meva porta; / sobre el bust que representa la figura de Palas / va anar i es va aturar, i res més!

Va canviar llavors el negre ocellot en somriure la meva tristesa / amb la seva greu, torva i seriosa, decorosa gentilesa; / i li vaig dir: "Encara que la cresta calba portes, segur que / no ets corb nocturn, / vell, infaust corb fosc vagabund en la tenebra...! / Digues-me, quin és el teu nom, quin, / al regne plutonià de la nit i de la boira...?" / Digué el corb: "Mai més!".

Astorat vaig restar escoltant així parlar l’ocellot, / si bé la seva seca resposta no expressava poc o molt; / doncs precís és que convinguem que mai no hi hagué cap criatura / que aconseguís contemplar / cap au en la motllura de la seva porta pujada, / au o bèstia reposar / sobre efígie a la cornisa de la seva porta cisellada, / amb tal nom: "Mai més".

Mes el corb fix, immòbil, en la greu efígie aqueixa, / només digué aquesta paraula, com si la seva ànima hi anés en ella / lligada, ni una ploma movia, ni un accent / se le sentia pronunciar... / Vaig dir llavors a l’instant: "Ja altres abans s’han anat, / i a l’aurora en despuntar, / ell també marxarà volant com els meus somnis han volat". / Digué el corb: "Mai més!".