lunes, 12 de mayo de 2008

Cançó de l’alba a la plana











Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cel

un cant de plata.


Rosa, rosa dels vents,

rosa morada,

et veig a l’horitzó

tornar-te pàl·lida.


Voreta del camí,

fonolls i móres.

Es posa cascavell

la rierola;


Es posa un cascavell

que canta i plora.

Ai, el neguit del riu

tan a la vora!


Del riu que duu un record

i una enyorança,

i una mica de vent

damunt de l’aigua.


Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cor

em duus l’amada.


Barcelona, 1998

Jordi Carbonell


Extret d’ Hortènsia, Ed. Proa


Estic enamorat d’aquest poema i de les imatges que em vénen a la memòria quan el llegeixo, o hauria de dir quan el canto, perquè va ser llegir-lo i sorgir una melodia que acompanyava el poema. Ara m’és impossible llegir-lo sense cantar-lo…