La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
De “Bruixa de dol” (1977-1979), Maria-Mercè Marçal.
Maria-Mercè Marçal (1952-1998) és una poetessa que vaig descobrir fa poc. I és una llàstima, perquè m’hauria agradat haver gaudit de la seva meravellosa poesia molt temps abans. Pels seus poemes desfilen les dones, els dracs, les llunes, l’heura, la pluja, la sal i la sang. La seva mort prematura ens ha privat d’una de les veus més potents de la poesia catalana contemporània.
El lema del seu primer llibre, Cau de llunes resumeix perfectament la seva trajectòria vital:
“A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.”
Obra:
- Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977
- Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
- Terra de mai. València: El cingle, 1982
- Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
- La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
- Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona:
- Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988
- Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
- La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)
- Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona:
- Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000
- Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
- El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003
