Quan la parella d’aus ofrena
la dansa d’amor
i llisca per l’aigua
del riu que l’acull,
s’atansa, s’allunya,
s’esguarda complaguda,
es torna a atansar
i enllaça els colls,
dos interrogants bellíssims
en el ball del desig;
les admirem, l’estimat i jo,
darrere el finestral,
mentre les mans
s’entrellacen còmplices
El ble i la llum
Rosa Fabregat
Bella poesia que relata la unió d’una parella de cignes que van anar a viure al riu Segre, a prop de la casa de l’escriptora a Lleida.
En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança;
amb la mà ningú no l'heu;
ell no mai es desatansa.
De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa;
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.
Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.
Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves.
Josep Carner
Van les bruixes, van les bruixes,
van les bruixes pels barrancs
buscant fulles, collint herbes
i gargulls dels espinalls.
Poliol i herba pucera,
te de roca als roquissalls.
Van les bruixes, van les bruixes,
van rebuscant pels solans.
Van les bruixes, van les bruixes
voreta
collint joncs i gavarnera,
plantatge, ortigues i cards.
De fuells i corrojoles
se n'omplen lo devantal
i cullen flor de saüc
i blets pels pataquerals.
A l'ombria herba fetgera,
als bancals grapats de gram,
al ribàs herba bovina
i l'herbeta de la sang.
Van les bruixes pels camins
buscant flors al mes de maig.
Se les emporten a casa
i les posen a secar.
Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
que cureu la malaltia
que ningú més pot curar;
cureu-mos del mal d'amors
amb les flors del mes de maig,
que quan arribo l'estiu
les herbes s'assecaran
pel riu no baixarà aigua
i les fonts s'eixugaran,
i pel caminet de l'hort
de flors ja no n'hi haurà.
Bruixetes de Pena-roja,
bruixetes de devuit anys,
vatres que cureu de gràcia,
no mos deixeu per curar.
Desideri Lombarte
Un poema preciós de Desideri Lombarte, un poeta de
Prou t’estimo, mareta:
ja tornaré algun dia.
em dol deixar-te vella
i ara que em necessites.
Prou t’estimo, mareta,
però uns ulls ara em criden.
Sé que no et mereixia,
muller, companya, amiga.
Vaig estimar-te un dia
i tu tota la vida,
muller, companya, amiga.
Però uns ulls ara em criden.
No creguis mai, petita,
allò que puguin dir-te.
El teu pare t’estima,
no em siguis enemiga,
filla meva, petita.
Però uns ulls ara em criden.
Poemes de l’alquimista
Josep Palau i Fabre
Descansi en pau, Josep Palau i Fabre.
That is no country for old men. The young
In one another’s arms, birds in the trees
—Those dying generations—at their song,
The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,
Fish, flesh, or fowl, commend all summer long
Whatever is begotten, born, and dies.
Caught in that sensual music all neglect
Monuments of unageing intellect.
An aged man is but a paltry thing,
A tattered coat upon a stick, unless
Soul clap its hands and sing, and louder sing
For every tatter in its mortal dress,
Nor is there singing school but studying
Monuments of its own magnificence;
And therefore I have sailed the seas and come
To the holy city of
O sages standing in God’s holy fire
As in the gold mosaic of a wall,
Come from the holy fire, perne in a gyre,
And be the singing-masters of my soul.
Consume my heart away; sick with desire
And fastened to a dying animal
It knows not what it is; and gather me
Into the artifice of eternity.
Once out of nature I shall never take
My bodily form from any natural thing,
But such a form as Grecian goldsmiths make
Of hammered gold and gold enamelling
To keep a drowsy Emperor awake;
Or set upon a golden bough to sing
To lords and ladies of
Of what is past, or passing, or to come.
William
Traducció:
Aquell no és un país per a homes vells. Els joves / agafats del braç, les aus als arbres / - les generacions que moren - cantant, / els salts d’aigua del salmó, els mars plens de tonyina, / peixos, animals, ocells, encomien tot l’estiu / tot allò que es reprodueix, neix i mor. / Captiu d’aquesta música sensual tot ignora / monuments d’intel·lecte que no envelleix.
Un home vell no és res més que una cosa miserable, / un abric esparrecat sobre un bastó, a menys / que l’ànima aplaudeixi i canti, i canti més fort / per cada arruga al seu vestit mortal. / Ni hi ha una altra escola de cant que l’estudi / de monuments de magnificència única; / i per això he navegat els mars i he vingut / a la sagrada ciutat de Bizanci.
Oh savis que esteus al foc sagrat de Déu / i al daurat mosaic d’un mur, / vingueu del foc sacre, gireu fin a mi, / i sigueu els mestres de cant de la meva ànima. / Consumiu el meu cor; malalt de desig / i lligat a un animal agonitzant / no sap què és; i porteu-me / a la il·lusió de l’eternitat.
Una vegada fora de la natura, no he de prendre / la meva forma de cap cosa natural, / sinó una forma com la que els orfebres grecs fan / d’or refinat i esmalt daurat / per a mantenir despert un endormiscat Emperador; / o posen en una branca daurada per que canti / als senyors i les dames de Bizanci / sobre allò passat, allò present, o allò per vindre.
M’enamora Yeats, tant per la bellesa de les seves paraules, com pel perfecte formalisme que fa servir, així com pel simbolisme de la seva poesia.
Que s'emporten les barcasses
del cel negre de tronades
núvols grocs a les drassanes
dellà el gorg de les maragdes!
Que ara volten campanars
els bruixots de l'hora santa
i disparen al sol blanc
quan drecera i no s'espanta!
(No sabem si el cel és alt
ni si aquest grapat d'instants
resta, passa o ens embafa:
ni la mida del buit basta)
Que rengleres d'escolans
processonen ran dels astres,
piquen llaunes i campanes
i pregonen el desastre!
Que les hores enterrades
sols amb temps s'adormiran
i el desig d'entendre el cant
se'ns esmuny amb l'horabaixa!
Joan Barceló
Aquest poeta el vaig descobrir arran del disc de Túrnez i Sesé "El sol blanc". Poc després, em vaig comprar la recopilació de tota lse seva obra. Per desgràcia, va morir jove. Les seves poesies són complexes, transpuen simbolisme i mitologia.
The Frost performs its secret ministry,
Unhelped by any wind. The owlet's cry
Came loud--and hark, again ! loud as before.
The inmates of my cottage, all at rest,
Have left me to that solitude, which suits
Abstruser musings : save that at my side
My cradled infant slumbers peacefully.
'Tis calm indeed ! so calm, that it disturbs
And vexes meditation with its strange
And extreme silentness. Sea, hill, and wood,
This populous village ! Sea, and hill, and wood,
With all the numberless goings-on of life,
Inaudible as dreams ! the thin blue flame
Lies on my low-burnt fire, and quivers not ;
Only that film, which fluttered on the grate,
Still flutters there, the sole unquiet thing.
Methinks, its motion in this hush of nature
Gives it dim sympathies with me who live,
Making it a companionable form,
Whose puny flaps and freaks the idling Spirit
By its own moods interprets, every where
Echo or mirror seeking of itself […]
Samuel Taylor Coleridge, 1798
Traducció:
La gelada compleix el seu secret ofici, / sense ajut del vent. Un mussol deixa / el seu crit en la nit -escolta- immensa. / Tots reposen ja i em lliuro a aquesta / soledat que propicia el desvarieig. / Només resta al costat meu, al seu bressol, / la tranquil son del meu fill. / És tan pacífic! Tant, que pertorba / el pensament amb el seu extremat i rar / silenci. Mar, pujol i arbreda, / al costat d’aquest poble! Mar, pujol i bosc / amb els fets diaris de la vida, / inaudibles com somnis! La blau flama / decreix a la llar i ja no tremola; / només aquesta cinta interromp la calma, / agitánt-se encara sobre el portal. / El seu moviment a la calma d’aquesta escena / li dóna una semblança amb la meva vida, / li pren una amistosa forma / el feble flamejar del qual fa una joguina / del pensament i és interpretada / a la seva manera per l’ànima, que cerca / en cada cosa mirall de si mateixa [...]
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altre meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res"
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart (Joan Oliver)
Un dels més vells poemes d’exili que he llegit mai. Sobren els comentaris.
Cansoneta leu i plana,
leugereta, ses ufana
farai, de Mon Marques,
del traichor de Mataplana,
q'es d'engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques,Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres;
no.i ten dan, que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques
d'engan etz farsitz e ples.
Del braz no.us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe.l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar se deu totas ves
qon qe.z an: de clar dia,
de nuoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d'engan etz farsitz e ples.
Guillem de Berguedà
Heus ací un fragment de la “Cançoneta leu e plana” del trobador Guillem de Berguedà que li dedica a un dels seus nombrosos enemics. En aquest cas, al marquès de Mataplana.
Com tota la poesia primerenca catalana, està escrita en la llengua culta de les composicions del moment: en occità. No he posat la traducció al català modern perquè crec que s’entén prou bé. A més a més, l’occità i el català són dues llengües bessones.
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres
Màrius Torres és un descobriment tardà a la meva vida. La seva poesia és senzillament meravellosa i, per desgràcia, no molt abundant. Sembla ser que va fer una tria d’entre tots els poemes que tenia i només ens ha arribat una part d’allò que va escriure. Potser sigui per bé, però suposo que mai no ho sabrem.
[…]
Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,
In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;
Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;
But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door,
Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door,
Perched, and sat, and nothing more.
Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,
By the grave and stern decorum of the countenance it wore.
"Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,
Ghastly grim and ancient raven wandering from the Nightly shore,
Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"
Quoth the Raven, "Nevermore."
Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,
Though its answer little meaning, little relevancy bore;
For we cannot help agreeing that no living human being,
Ever yet was blest with seeing bird above his chamber door,
Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,
With such name as "Nevermore."
But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only
That one word, as if his soul in that one word he did outpour.
Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered,
Till I scarcely more than muttered, "other friends have flown before,
On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."
Then the bird said, "Nevermore."
[…]
The Raven (1845)
Edgar Allan Poe
Traducció:
La finestra vaig obrir i amb rítmic aleteig i aparença estranya, / va entrar un corb majestuós de la sacra edat d’antuvi. / Sense aturar-se ni un instant ni donar cap senyal de por, / amb aspecte senyorívol, / va anar a aturar-se sobre un bust de Minerva que decora / el capçal de la meva porta; / sobre el bust que representa la figura de Palas / va anar i es va aturar, i res més!
Va canviar llavors el negre ocellot en somriure la meva tristesa / amb la seva greu, torva i seriosa, decorosa gentilesa; / i li vaig dir: "Encara que la cresta calba portes, segur que / no ets corb nocturn, / vell, infaust corb fosc vagabund en la tenebra...! / Digues-me, quin és el teu nom, quin, / al regne plutonià de la nit i de la boira...?" / Digué el corb: "Mai més!".
Astorat vaig restar escoltant així parlar l’ocellot, / si bé la seva seca resposta no expressava poc o molt; / doncs precís és que convinguem que mai no hi hagué cap criatura / que aconseguís contemplar / cap au en la motllura de la seva porta pujada, / au o bèstia reposar / sobre efígie a la cornisa de la seva porta cisellada, / amb tal nom: "Mai més".
Mes el corb fix, immòbil, en la greu efígie aqueixa, / només digué aquesta paraula, com si la seva ànima hi anés en ella / lligada, ni una ploma movia, ni un accent / se le sentia pronunciar... / Vaig dir llavors a l’instant: "Ja altres abans s’han anat, / i a l’aurora en despuntar, / ell també marxarà volant com els meus somnis han volat". / Digué el corb: "Mai més!".
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.
Joan Alcover
Conec molt bé aquest poema, concretament la versió cantada. Me la cantava la meva àvia de petit i també ens la van fer cantar a l’escola. Actualment, és l’himne de les Illes Balears. Li tinc un gran afecte a aquesta poesia, suposo que perquè em porta records molt estimats.
My heart aches, and a drowsy numbness pains
My sense, as though of hemlock I had drunk,
Or emptied some dull opiate to the drains
One minute past, and Lethe-wards had sunk:
'Tis not through envy of thy happy lot,
But being too happy in thine happiness,-
That thou, light-winged Dryad of the trees
In some melodious plot
Of beechen green, and shadows numberless,
Singest of summer in full-throated ease.
O, for a draught of vintage! that hath been
Cool'd a long age in the deep-delved earth,
Tasting of Flora and the country green,
Dance, and Provençal song, and sunburnt mirth!
O for a beaker full of the warm South,
Full of the true, the blushful Hippocrene,
With beaded bubbles winking at the brim,
And purple-stained mouth;
That I might drink, and leave the world unseen,
And with thee fade away into the forest dim:
Fade far away, dissolve, and quite forget
What thou among the leaves hast never known,
The weariness, the fever, and the fret
Here, where men sit and hear each other groan;
Where palsy shakes a few, sad, last gray hairs,
Where youth grows pale, and spectre-thin, and dies;
Where but to think is to be full of sorrow
And leaden-eyed despairs,
Where Beauty cannot keep her lustrous eyes,
Or new Love pine at them beyond to-morrow.
John Keats (1795-1821)
Traducció:
Oda a un rossinyol
El meu cor es dol i una letargia dolorosa ennuvola / els meus sentirs, como si hagués begut la cicuta / o buidat fins al fons un opi lent / fa un minut i cap al Leteo jo m’enfonsés; / no per enveja del teu feliç estat / sinó per ser feliç en la teva felicitat, / quan tu, lleu alada Drïade del bosc, / en un sector melodiós / de fajos verds i ombres incomptables / cantes a l’estiu amb gola plena deslliurada.
Oh! Per un glop de vi conservat / llargament al fons de la terra, / amb sabor de Flora i verd camp, / de ball i cançó provençal i daurat riure! / Oh! Per una copa plena del tebi sud, / plena de la fidel Hipocrene pudorosa, / amb breus bombolles barbotejant sobre el canto, / i porpra la boca; / que pugués beure i deixar el món sense ser vist, / i amb tu perdre’m al bosc opac:
Perdre’m lluny, dissoldre’m i oblidar gairebé / Allò que tu entre les fulles mai no vas conèixer: / la fatiga, la febre i l’ansietat / d’aquí, on els homes s’expliquen els seus laments, / on la tremolor agita uns tristos i darrers cabells blancs, / on el jove es torna prim, espectral i mor: / on pensar és vessar de angoixes i tristeses / de parpelles de plom, / on la bellesa no pot mantenir els seus ulls / encesos ni el nou Amor desitjar-los més d’un dia.
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep Maria de Sagarra
Cançons de rem i de vela
Aquest és un dels primers poemes catalans que recordo. Possiblement el vaig sentir per primer cop al llibre de lectures de l’assignatura de català i recordo que ja llavors em va agradar moltíssim, tant per la seva musicalitat, com per les imatges que hi transpuen.
Obra poètica de Josep Maria de Sagarra:
On either side the river lie
Long fields of barley and of rye,
That clothe the wold and meet the sky;
And through the field the road run by
To many-tower'd Camelot;
And up and down the people go,
Gazing where the lilies blow
Round an island there below,
The
Willows whiten, aspens quiver,
Little breezes dusk and shiver
Through the wave that runs for ever
By the island in the river
Flowing down to Camelot.
Four grey walls, and four grey towers,
Overlook a space of flowers,
And the silent
The Lady of Shalott.
By the margin, willow veil'd,
Slide the heavy barges trail'd
By slow horses; and unhail'd
The shallop flitteth silken-sail'd
Skimming down to Camelot:
But who hath seen her wave her hand?
Or at the casement seen her stand?
Or is she known in all the land,
The Lady of Shalott?
The Lady of Shalott
Alfred Tennyson
Traducció:
A tots dos costats del riu es despleguen / camps d’ordi i de sègol / que vesteixen el clar del bosc i toquen el cel; / i corre al costat del camp el camí / que duu a Camelot la de les torres; / Iiva la gent en anades i vingudes, / on els lliris creixen contemplant, / al voltant de l’illa d’allà abaix, / l’illa de Shalott.
El salze empalideix, tremola l’àlber, / cau en ombres la brisa i s’estremeix / en aqueixa onada que corre sense parar / a les riberes de l’illa pel riu / que flueix descendint cap a Camelot. / Quatre murs i quatre torres grises / dominen un lloc ple de flors, / i a l’illa silenciosa viu amagada /
Al costat del marge vetllat pels salzes / passen arrossegades les gavarres / per cadenciosos cavalls. Sense salutacions, / passa com volant la faluga, / amb la seva vela de seda cap a Camelot: / Mes, qui l’ha vista fer un gest / O qui l’ha vista abocada a la finestra? / O és que és coneguda a tot el regne, /
Aquestes són les tres primeres estrofes d’un dels poemes més bonics escrits mai en llengua anglesa: The Lady of Shalott, d’Alfred Tennyson i és el segon poema preferit pels britànics. La composició aludeix a la mitologia artúrica i va ser musicat fa uns anys per la cantant canadenca d’origen cèltic Loreena McKennitt.
M'agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar
i amb ull quasi inconmovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.
Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla.
Com hi deu ploure en les profundes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l'huracà els assota aquells cims nusos
i peta l'aigua en aquells rocs tan grans;
s'astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau mig-partit pel llamp!
Però al balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ulls quasi incommovibles aguaita
el pas de la llunyana tempestat".
Joan Maragall, 1897
De tots els poemes que parlen de
O Captain! my Captain! our fearful trip is done;
The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;
For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.
My Captain does not answer, his lips are pale and still;
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;
The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;
From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.
Walt Whitman, dedicated to Abraham Lincoln
Leaves of Grass
Traducció:
Oh Capità, mon Capità: / El nostre atzar´s viatge ha conclòs. / Finalment ha vençut la nau i el premi fou guanyat. / Ja el port es troba proper, / Ja s’escolta la campana / i ja sento els crits exultants de la gent, / amb la mirada segueix la nau sobirana. / Però, ¿no veus, cor, oh cor, / Com els fils vermells van caient / sobre el pont on el meu Capità / roman estès, gelat i mort? / Oh Capità, mon Capità: / Aixeca’t i escolta com et criden / les campanes. / Per tu s’hissen banderes i els clarins ressonen. / Són per a tu els rams, les corones, les cintes. / Per tu la multitud s’agombola, / per tu plora, per tu la seva ànima flameja / i la mirada ansiosa, en veure’t, es recrea. / Oh Capità, Pare meu estimat! / Posaré el meu braç sobre el teu coll. / És només una il·lusió que en aquest pont / Et trobis estès, gelat i mort. / El meu pare no respon. / Els seus llavis no es mouen. / És pàl·lid, pàl·lid. Gairebé sense pols, inert. / Ja no el pot animar el meu ansiós braç fort. / Ancorada es troba la nau: la seva ruta ha conclòs. / Feliç entra al port de tornada del seu viatge. / La nau ja ha vençut la fúria de les onades. / Oh platges, alegreu-vos; soneu, clares campanes / en tant que camino amb pas trist, incert, / pel pont on és mon Capità / per sempre estès, gelat i mort.
Suposo que molts de vosaltres recordareu els primers versos d’aquest conegut poema de Whitman per la pel·lícula El club de los poetas muertos. Es tracta d’un poema que sempre m’ha acompanyat i que és el meu favorit de tots els que estan escrits en anglès. Tracta de la mort de Abraham Lincoln, un dels meus personatges històrics més admirats i és d’una bellesa freda i tendra.
Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Aleshores a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble,
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
De “El caminant i el mur” (1954), Salvador Espriu.
Salvador Espriu (1913-1985) és un poeta extraordinàriament difícil i hermètic, però el seu simbolisme i les seves imatges són d’una bellesa colpidora un cop hi penetres al seu univers particular. La poesia trïada és de les meves favorites, tot i que la major part de la seva obra m’encanta, especial Cementiri de Sinera.
Principals obres poètiques:
I met a traveller from an antique land
Who said: Two vast and trunkless legs of stone
Stand in the desert. Near them on the sand,
Half sunk, a shatter'd visage lies, whose frown
And wrinkled lip and sneer of cold command
Tell that its sculptor well those passions read
Which yet survive, stamp'd on these lifeless things,
The hand that mock'd them and the heart that fed.
And on the pedestal these words appear:
"My name is Ozymandias, king of kings:
Look on my works, ye Mighty, and despair!"
Nothing beside remains: round the decay
Of that colossal wreck, boundless and bare,
The lone and level sands stretch far away.
Percy B. Shelley
“Ozymandias”, 1817
Traducció:
Vaig conèixer un viatger d’un antic país / Que va dir: dues vastes cames de pedra sense tronc / S’aixequen al desert. Prop d’elles, a la sorra, / Mig soterrades, reposa un rostre destrossat. El seu semblant, / Els seus llavis arrugats, el seu fred gest de domini i menyspreu / confirmen que el seu autor va comprendre aquestes passions / que, gravades en pedres inerts, sobreviuen / a la mà que va saber copiar-les amb menyspreu /i al mateix cor que las va alimentar. / Cisellades sobre aquestes coses sense vida / Prou va llegir el seu esculptor les passions que encara sobreviuen / la mà i el cor d’aquell qui les substentà. / I apareixen al pedestal aquestes paraules: / “
Percy Bysshe Shelley (1792-1822) és un dels més importants poetes romàntics anglesos, que s’associa a altres grans poetes com John Keats o Lord Byron. Va morir molt jove i estava casat amb Mary Shelley, autora de Frankenstein.
Els dos poemes de Shelley que més m’agraden són “Ozymandias” i “No desperteu la serp”. Pel que fa a “Ozymandias” es tracta d’un sonet, escrit el desembre de 1817 i publicat el 1818. El títol correspon a la transcripció grega del praenomen del faraó Ramsès II: User-maat-re Setep-en-re.
