Vindrà la mort, i jo no seré al llit

Vindrà la mort, i jo no seré al llit,

ni al menjador, assegut al divan:

l’esperaré al replà de l’escala,

entre els parents que han arribat de l’horta,

de cap a peus com vestit de diumenge,

de blau marí, amb la corbata torta,

i no serà necessari que entre:

us diré adéu, des de la porta, anat-me’n.

Evitarem, potser, el formulisme,

i tot serà lleuger i natural:

m’ajudarà, agafant-me d’un braç,

la meua mort, en baixar per l’escala.

S’excusarà per si ha trigat massa;

Però és que, abans, ha tingut quatre casos.

Vicent Andrés Estellés

There Will Come Soft Rain

There will come soft rain and the smell of the ground,

and swallows circling with their shimmering sound;

And frogs in the pools singing at night,

and wild plum-trees in tremulous white;

Robins will wear their feathery fire

whistling their whims on a low fence-wire;

And not one will know of the war, not one

will care at last when it is done.

Not one would mind, neither bird nor tree

If mankind perished utterly;

And Spring herself, when she woke at dawn,

Would scarcely know that we were gone.

Sarah Teasdale

Traducció:

Tornaran les pluges suaus i la olor del terra, /i les orenetes giraran en cercle amb el seu resplendent so; /i les granotes a les seves basses cantaran tota la nit, /i els pruners de tremolós blanc; /i els pit-roigs que vestiran plomes de foc /xiularan les seves cançoms als filferros de les tanques; /i ningú no sabrà que hi ha guerra, ningú no /es preocuparà per quan s’acabi. /A ningú no li importarà, ni als ocells ni als arbres, /si la Humanitat es destrueix totalment; /I la mateixa primavera, quan es desperti a l’albada, /Amb prou penes sabrà que hem marxat.

Aquesta poesia surt i dóna nom a un dels relats breus que componen les Cròniques marcianes de Ray Bradbury. És de lluny el meu favorit i potser el més trist de tots, però té una bellesa difícil de superar.

Creació

S’obrí el sol

i encengué la mirada.

Fogueres d’ulls,

llum que davalla.

Quan la pedra florí,

no trobà aigua.

Llacuna de sal

al foscant de l’ànima.

Sorgí la nit

com una maragda.

Flor del silenci,

lluna isarda.

L’atzar madurà

a trenc d’alba.

Blau horitzó,

pupil·la de la tarda.

Sota les mans,

nasqué una besada.

Llavis amatents,

desvari de la parla.

L’arbre del desig

donà la paraula.

Extret d’ Afrau, March Editor

Joan Graell i Piqué

The Dry Salvages

I

I do not know much about gods; but I think that the river

Is a strong brown god –sullen, untamed and intractable,

Patient to some degree, at first recognised as a frontier;

Useful, untrustworthy, as a conveyor of commerce;

Then only a problem confronting the builder of bridges.

The problem once solved, the brown god is almost forgotten

By the dwellers in cities –ever, however, implacable,

Keeping his seasons and rages, destroyer, reminder

Of what men choose to forget. Unhonoured, unpropitiated

By worshippers of the machine, but waiting, watching and waiting.

His rhythm was present in the nursery bedroom,

In the rank ailanthus of the April dooryard,

In the smell of grapes on the autumn table,

And the evening circle in the winter gaslight.

The Dry Salvages

Four Quartets

T. S. Eliot

Traducció:

Jo no entenc gaire de déus; però em sembla que el riu / es un déu fort i bru: esquerp, indòmit i intractable, / pacient fins a un cert punt, admès inicialment com a frontera, / útil i deslleial com a vehicle del comerç; / i després només un problema per al constructor de ponts. / Resolt el problema, el déu bru és oblidat / pels veïns a les ciutats –el qual, malgrat tot, conserva / implacable els seus ritmes i les seves ires, destructor; el qual recorda / als homes allò que ells prefereixen oblidar. Privat pels / adoradors de la màquina, resta a l’aguait, vigilant i esperant. / El seu ritme es nota a la cambra dels nadons, / al frondós ailant a l’entrada de l’abril, / a l’olor del raïm sobre la taula tardorenca / i a l’hivern, al cercle nocturn del llum de gas.

Cançó de l’alba a la plana

Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cel

un cant de plata.

Rosa, rosa dels vents,

rosa morada,

et veig a l’horitzó

tornar-te pàl·lida.

Voreta del camí,

fonolls i móres.

Es posa cascavell

la rierola;

Es posa un cascavell

que canta i plora.

Ai, el neguit del riu

tan a la vora!

Del riu que duu un record

i una enyorança,

i una mica de vent

damunt de l’aigua.

Aire de bon matí,

aire de l’alba:

ran del neguit del cor

em duus l’amada.

Barcelona, 1998

Jordi Carbonell

Extret d’ Hortènsia, Ed. Proa

Estic enamorat d’aquest poema i de les imatges que em vénen a la memòria quan el llegeixo, o hauria de dir quan el canto, perquè va ser llegir-lo i sorgir una melodia que acompanyava el poema. Ara m’és impossible llegir-lo sense cantar-lo…