Res no és mesquí

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan-Salvat Papasseit

Cançó

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l'aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

Miquel Martí i Pol

Vora el barranc dels algadins

Vora el barranc dels Algadins

hi ha uns tarongers de tan dolç flaire

que per a omplir d'aroma l'aire,

no té lo món millors jardins.

Allí hi ha un mas, i el mas té dins

volguts records de ma infantesa;

per ells jo tinc l'ànima presa

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,

s'alcen al cel quatre palmeres;

lo vent, batent ales lleugeres,

mou son plomall i els seus troncs fins.

En ells, millars de teuladins

fan un soroll que el cor enxisa.

¡Qui ouir pogués sa xillerissa

vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins

l'aigua corrent los camps anega;

en sos espills lo sol llampega,

i trau l'arròs verdosos brins.

Sona el tic-tac en los molins;

i al caure el sol, caçadors destres,

a joca van d'ànecs silvestres

vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins

mourà demà les palmes l'aire,

li donaran los horts son flaire,

i sa cantúria els teuladins.

Lo mas demà guardarà dins

dolços records i imatges belles;

¡jo no podré gojar ja d'elles

vora el barranc dels Algadins!

Teodor Llorente

València, 1836-1911

Per mi, és un dels poemes més bells per llegir en veu alta.

Quan la parella d’aus ofrena

Quan la parella d’aus ofrena

la dansa d’amor

i llisca per l’aigua

del riu que l’acull,

s’atansa, s’allunya,

s’esguarda complaguda,

es torna a atansar

i enllaça els colls,

dos interrogants bellíssims

en el ball del desig;

les admirem, l’estimat i jo,

darrere el finestral,

mentre les mans

s’entrellacen còmplices

El ble i la llum

Rosa Fabregat

Bella poesia que relata la unió d’una parella de cignes que van anar a viure al riu Segre, a prop de la casa de l’escriptora a Lleida.

L'arbre de l’esperança

En un prat, gemat arreu,

l'arbre hi ha de l'Esperança;

amb la mà ningú no l'heu;

ell no mai es desatansa.

De ses fulles a la veu,

par que el món es torni dansa;

té les ires sota peu

i és tot dret com una llança.

Sols de veure'l un matí,

us sabríeu deixondir,

ulls caiguts, races esclaves.

Canta l'arbre verdejant

i les branques pugen tant

que a mig aire ja són blaves.

Josep Carner

Les bruixes

Van les bruixes, van les bruixes,

van les bruixes pels barrancs

buscant fulles, collint herbes

i gargulls dels espinalls.

Poliol i herba pucera,

te de roca als roquissalls.

Van les bruixes, van les bruixes,

van rebuscant pels solans.

Van les bruixes, van les bruixes

voreta del riu avall,

collint joncs i gavarnera,

plantatge, ortigues i cards.

De fuells i corrojoles

se n'omplen lo devantal

i cullen flor de saüc

i blets pels pataquerals.

A l'ombria herba fetgera,

als bancals grapats de gram,

al ribàs herba bovina

i l'herbeta de la sang.

Van les bruixes pels camins

buscant flors al mes de maig.

Se les emporten a casa

i les posen a secar.

Bruixetes de Pena-roja,

bruixetes de devuit anys,

que cureu la malaltia

que ningú més pot curar;

cureu-mos del mal d'amors

amb les flors del mes de maig,

que quan arribo l'estiu

les herbes s'assecaran

pel riu no baixarà aigua

i les fonts s'eixugaran,

i pel caminet de l'hort

de flors ja no n'hi haurà.

Bruixetes de Pena-roja,

bruixetes de devuit anys,

vatres que cureu de gràcia,

no mos deixeu per curar.

Desideri Lombarte

Un poema preciós de Desideri Lombarte, un poeta de la Franja de Ponent poc conegut per desgràcia entre nosaltres. Sempre m’han agradat les històries de bruixes, de dones sàvies que coneixen les herbes i els remeis naturals, herència d’un passat que desapareix.

L’ingrat

Prou t’estimo, mareta:

ja tornaré algun dia.

em dol deixar-te vella

i ara que em necessites.

Prou t’estimo, mareta,

però uns ulls ara em criden.

Sé que no et mereixia,

muller, companya, amiga.

Vaig estimar-te un dia

i tu tota la vida,

muller, companya, amiga.

Però uns ulls ara em criden.

No creguis mai, petita,

allò que puguin dir-te.

El teu pare t’estima,

no em siguis enemiga,

filla meva, petita.

Però uns ulls ara em criden.

Poemes de l’alquimista

Josep Palau i Fabre

Descansi en pau, Josep Palau i Fabre.

Sailing To Byzantium

That is no country for old men. The young

In one another’s arms, birds in the trees

—Those dying generations—at their song,

The salmon-falls, the mackerel-crowded seas,

Fish, flesh, or fowl, commend all summer long

Whatever is begotten, born, and dies.

Caught in that sensual music all neglect

Monuments of unageing intellect.

An aged man is but a paltry thing,

A tattered coat upon a stick, unless

Soul clap its hands and sing, and louder sing

For every tatter in its mortal dress,

Nor is there singing school but studying

Monuments of its own magnificence;

And therefore I have sailed the seas and come

To the holy city of Byzantium.

O sages standing in God’s holy fire

As in the gold mosaic of a wall,

Come from the holy fire, perne in a gyre,

And be the singing-masters of my soul.

Consume my heart away; sick with desire

And fastened to a dying animal

It knows not what it is; and gather me

Into the artifice of eternity.

Once out of nature I shall never take

My bodily form from any natural thing,

But such a form as Grecian goldsmiths make

Of hammered gold and gold enamelling

To keep a drowsy Emperor awake;

Or set upon a golden bough to sing

To lords and ladies of Byzantium

Of what is past, or passing, or to come.

William Butler Yeats

Traducció:

Aquell no és un país per a homes vells. Els joves / agafats del braç, les aus als arbres / - les generacions que moren - cantant, / els salts d’aigua del salmó, els mars plens de tonyina, / peixos, animals, ocells, encomien tot l’estiu / tot allò que es reprodueix, neix i mor. / Captiu d’aquesta música sensual tot ignora / monuments d’intel·lecte que no envelleix.

Un home vell no és res més que una cosa miserable, / un abric esparrecat sobre un bastó, a menys / que l’ànima aplaudeixi i canti, i canti més fort / per cada arruga al seu vestit mortal. / Ni hi ha una altra escola de cant que l’estudi / de monuments de magnificència única; / i per això he navegat els mars i he vingut / a la sagrada ciutat de Bizanci.

Oh savis que esteus al foc sagrat de Déu / i al daurat mosaic d’un mur, / vingueu del foc sacre, gireu fin a mi, / i sigueu els mestres de cant de la meva ànima. / Consumiu el meu cor; malalt de desig / i lligat a un animal agonitzant / no sap què és; i porteu-me / a la il·lusió de l’eternitat.

Una vegada fora de la natura, no he de prendre / la meva forma de cap cosa natural, / sinó una forma com la que els orfebres grecs fan / d’or refinat i esmalt daurat / per a mantenir despert un endormiscat Emperador; / o posen en una branca daurada per que canti / als senyors i les dames de Bizanci / sobre allò passat, allò present, o allò per vindre.

M’enamora Yeats, tant per la bellesa de les seves paraules, com pel perfecte formalisme que fa servir, així com pel simbolisme de la seva poesia.

Mor vestit de seda, el dia, de seda i de vernís

Que s'emporten les barcasses

del cel negre de tronades

núvols grocs a les drassanes

dellà el gorg de les maragdes!

Que ara volten campanars

els bruixots de l'hora santa

i disparen al sol blanc

quan drecera i no s'espanta!

(No sabem si el cel és alt

ni si aquest grapat d'instants

resta, passa o ens embafa:

ni la mida del buit basta)

Que rengleres d'escolans

processonen ran dels astres,

piquen llaunes i campanes

i pregonen el desastre!

Que les hores enterrades

sols amb temps s'adormiran

i el desig d'entendre el cant

se'ns esmuny amb l'horabaixa!

Joan Barceló

Aquest poeta el vaig descobrir arran del disc de Túrnez i Sesé "El sol blanc". Poc després, em vaig comprar la recopilació de tota lse seva obra. Per desgràcia, va morir jove. Les seves poesies són complexes, transpuen simbolisme i mitologia.

Frost at Midnight

The Frost performs its secret ministry,

Unhelped by any wind. The owlet's cry

Came loud--and hark, again ! loud as before.

The inmates of my cottage, all at rest,

Have left me to that solitude, which suits

Abstruser musings : save that at my side

My cradled infant slumbers peacefully.

'Tis calm indeed ! so calm, that it disturbs

And vexes meditation with its strange

And extreme silentness. Sea, hill, and wood,

This populous village ! Sea, and hill, and wood,

With all the numberless goings-on of life,

Inaudible as dreams ! the thin blue flame

Lies on my low-burnt fire, and quivers not ;

Only that film, which fluttered on the grate,

Still flutters there, the sole unquiet thing.

Methinks, its motion in this hush of nature

Gives it dim sympathies with me who live,

Making it a companionable form,

Whose puny flaps and freaks the idling Spirit

By its own moods interprets, every where

Echo or mirror seeking of itself […]

Samuel Taylor Coleridge, 1798

Traducció:

La gelada compleix el seu secret ofici, / sense ajut del vent. Un mussol deixa / el seu crit en la nit -escolta- immensa. / Tots reposen ja i em lliuro a aquesta / soledat que propicia el desvarieig. / Només resta al costat meu, al seu bressol, / la tranquil son del meu fill. / És tan pacífic! Tant, que pertorba / el pensament amb el seu extremat i rar / silenci. Mar, pujol i arbreda, / al costat d’aquest poble! Mar, pujol i bosc / amb els fets diaris de la vida, / inaudibles com somnis! La blau flama / decreix a la llar i ja no tremola; / només aquesta cinta interromp la calma, / agitánt-se encara sobre el portal. / El seu moviment a la calma d’aquesta escena / li dóna una semblança amb la meva vida, / li pren una amistosa forma / el feble flamejar del qual fa una joguina / del pensament i és interpretada / a la seva manera per l’ànima, que cerca / en cada cosa mirall de si mateixa [...]

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida;

l’altre meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res"

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

i una pàtria tan petita

que la somio completa.

Pere Quart (Joan Oliver)

Un dels més vells poemes d’exili que he llegit mai. Sobren els comentaris.

Cançoneta lleu e plana

Cansoneta leu i plana,

leugereta, ses ufana

farai, de Mon Marques,

del traichor de Mataplana,

q'es d'engan farsitz e ples.

A, Marques, Marques,Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Marques, ben aion las peiras

a Melgur depres Someiras,

on perdetz de las denz tres;

no.i ten dan, que las primeiras

i son e non paron ges.

A, Marques, Marques, Marques

d'engan etz farsitz e ples.

Del braz no.us pretz una figa,

que cabreilla par de biga

e portatz lo mal estes;

ops i auria ortiga

qe.l nervi vos estendes.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Marques, qui en vos se fia

ni a amor ni paria;

gardar se deu totas ves

qon qe.z an: de clar dia,

de nuoitz ab vos non an ges.

A, Marques, Marques, Marques,

d'engan etz farsitz e ples.

Guillem de Berguedà

Heus ací un fragment de la “Cançoneta leu e plana” del trobador Guillem de Berguedà que li dedica a un dels seus nombrosos enemics. En aquest cas, al marquès de Mataplana.

Com tota la poesia primerenca catalana, està escrita en la llengua culta de les composicions del moment: en occità. No he posat la traducció al català modern perquè crec que s’entén prou bé. A més a més, l’occità i el català són dues llengües bessones.

La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres

Màrius Torres és un descobriment tardà a la meva vida. La seva poesia és senzillament meravellosa i, per desgràcia, no molt abundant. Sembla ser que va fer una tria d’entre tots els poemes que tenia i només ens ha arribat una part d’allò que va escriure. Potser sigui per bé, però suposo que mai no ho sabrem.

The Raven

[…]

Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter,

In there stepped a stately raven of the saintly days of yore;

Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he;

But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door,

Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door,

Perched, and sat, and nothing more.

Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling,

By the grave and stern decorum of the countenance it wore.

"Though thy crest be shorn and shaven, thou," I said, "art sure no craven,

Ghastly grim and ancient raven wandering from the Nightly shore,

Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!"

Quoth the Raven, "Nevermore."

Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly,

Though its answer little meaning, little relevancy bore;

For we cannot help agreeing that no living human being,

Ever yet was blest with seeing bird above his chamber door,

Bird or beast upon the sculptured bust above his chamber door,

With such name as "Nevermore."

But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only

That one word, as if his soul in that one word he did outpour.

Nothing further then he uttered; not a feather then he fluttered,

Till I scarcely more than muttered, "other friends have flown before,

On the morrow he will leave me, as my hopes have flown before."

Then the bird said, "Nevermore."

[…]

The Raven (1845)

Edgar Allan Poe

Traducció:

La finestra vaig obrir i amb rítmic aleteig i aparença estranya, / va entrar un corb majestuós de la sacra edat d’antuvi. / Sense aturar-se ni un instant ni donar cap senyal de por, / amb aspecte senyorívol, / va anar a aturar-se sobre un bust de Minerva que decora / el capçal de la meva porta; / sobre el bust que representa la figura de Palas / va anar i es va aturar, i res més!

Va canviar llavors el negre ocellot en somriure la meva tristesa / amb la seva greu, torva i seriosa, decorosa gentilesa; / i li vaig dir: "Encara que la cresta calba portes, segur que / no ets corb nocturn, / vell, infaust corb fosc vagabund en la tenebra...! / Digues-me, quin és el teu nom, quin, / al regne plutonià de la nit i de la boira...?" / Digué el corb: "Mai més!".

Astorat vaig restar escoltant així parlar l’ocellot, / si bé la seva seca resposta no expressava poc o molt; / doncs precís és que convinguem que mai no hi hagué cap criatura / que aconseguís contemplar / cap au en la motllura de la seva porta pujada, / au o bèstia reposar / sobre efígie a la cornisa de la seva porta cisellada, / amb tal nom: "Mai més".

Mes el corb fix, immòbil, en la greu efígie aqueixa, / només digué aquesta paraula, com si la seva ànima hi anés en ella / lligada, ni una ploma movia, ni un accent / se le sentia pronunciar... / Vaig dir llavors a l’instant: "Ja altres abans s’han anat, / i a l’aurora en despuntar, / ell també marxarà volant com els meus somnis han volat". / Digué el corb: "Mai més!".

La Balanguera

La Balanguera misteriosa

com una aranya d'art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu lo fil.

Com una parca bé cavil.la

teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances

teix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d'or i argent

de la infantesa que s'enfila, de la

vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Joan Alcover

Conec molt bé aquest poema, concretament la versió cantada. Me la cantava la meva àvia de petit i també ens la van fer cantar a l’escola. Actualment, és l’himne de les Illes Balears. Li tinc un gran afecte a aquesta poesia, suposo que perquè em porta records molt estimats.