Assaig de càntic en el temple

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,

vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,

els germans dirien desaprovant:

"Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,

de la llei de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,

i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,

i estimo a més amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

De “El caminant i el mur” (1954), Salvador Espriu.

Salvador Espriu (1913-1985) és un poeta extraordinàriament difícil i hermètic, però el seu simbolisme i les seves imatges són d’una bellesa colpidora un cop hi penetres al seu univers particular. La poesia trïada és de les meves favorites, tot i que la major part de la seva obra m’encanta, especial Cementiri de Sinera.

Principals obres poètiques:

• Cementiri de Sinera (1946)
• Les cançons d'Ariadna (1949)
• Mrs. Death (1952)
• El caminant i el mur (1954)
• Final del laberint (1955)
• La pell de brau (1960)